Les claus d'un sistema educatiu ineficient (2)

Continuant al post anterior, accediu a la conferència posterior d'en Ken Robinson. Confirmo que existeix versió subtitulada en 49 idiomes, entre ells el nostre.

L'aprenentatge acadèmic de qualsevol persona constitueix el seu bagatge, un bagatge amb una varietat de temes enorme, la majoria dels quals no utilitzarà a la pràctica en el món professional. Però el fet que no els hagi d'utilitzar no vol dir que no hagin estat importants, perque constitueixen els ingredients necessaris per a "cuinar" els "plats" que satisfan les necessitats de supervivència al món laboral. No obstant el que acaba diferenciant els professionals bons dels dolents o dels brillants, és la capacitat creativa dels individus, allò que els fa trobar la solució ideal davant de cada entrebanc professional.
Comparteixo totalment el pensament de K.Robinson, constatat al llarg de la meva etapa de formació, des de l'etapa preescolar fins la universitària.
Tret d'alguna excepció, en el temari de cada assignatura es dona prioritat a la quantitat que a la qualitat, s'exigeix a tothom el mateix grau de coneixement. D'altra banda, existeix quelcom anomenat "dinàmica de grup" que impedeix progressar i desmotiva als alumnes més destacats per no perjudicar als alumnes menys destacats, alumnes que dit de pas, es troben estudiant perque la llei els obliga i el sistema educatiu els condemna fins als setze a perdre un temps que podrien haver aprofitar per desenvolupar les seves capacitats.
Es tracta d'un sistema destinat a la mediocrització, que implica un gran malbaratament de recursos i una dilapidació de capital humà de la societat.
Reflexionem-hi!

Les claus d'un sistema educatiu ineficient

Si hom busca les causes que expliquen per què els sistemes educatius de les societats occidentals no funcionen, cal anar a les bases dels seus origens. En aquesta entrada m'estalviaré les paraules, perquè trobo que difícilment trobaré algú que ho expliqui millor i de manera més didàctica que en Ken Robinson en el link que us adjunto:

Això sí, aviso als navegants que el seguiment de l'article requereix un mínim de coneixements d'anglès. M'han dit que existeix la possibilitat de subtitular. Espero que en gaudiu del seu contingut.

La dependència financera

En condicions normals, l'organisme que hauria de vetllar pel crèdit a les empreses catalanes hauria de ser l'Institut Català de Finances (l'ICF).
Però Catalunya no viu en condicions normals, car l'Estat espanyol ens sotmet a un espoli que el Cercle Català de Negocis xifra en 22.000 milions d'euros anyals. Per adonar-se'n del que representa la xifra en qüestió, acompanyo les xifres del pressupost 2010 de la Generalitat de Catalunya, que podeu consultar accedint al link: http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/GUI_L_CAT.pdf):
a) pressupost Administració Generalitat: 32.519 milions d'euros
b) pressupost SCS/ICS/ICASS: 14.088 milions d'euros

c) pressupost entitats autònomes administratives: 926 milions d'euros
d) pressupost entitats autònomes comercials/financeres: 138 milions d'euros
e) pressupost entitats de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat: 6.667 milions d'euros 
f) pressupost societats mercantils: 3.026 milions d'euros
g) pressupost consorcis: 3.099 milions d'euros
h) pressupost fundacions: 648 milions d'euros
Total pressupost 61.111 milions d'euros.

Això implica que el dèficit fiscal anyal de Catalunya denunciat pel Cercle Català de Negocis representaria més de la tercera part del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Obvio qualificacions i deixo al lector la llibertat de posar l'adjectiu que li escaigui oportú.

L'ICF té un pressupost de 1.628 milions d'euros, i s'inclou a l'apartat e) del pressupost de la Generalitat. Si d'aquesta xifra es descompten les despeses de funcionament, les d'amortitzacions de deute (públic o privat) i del pagament d'interessos, les de préstecs al sector públic i les de dipòsits i fiances, queda només un import de 560 milions d'euros per prestar al sector privat.

Si Espanya hagués optat realment per la fórmula de l'Estat de les Autonomies que tant predica, no existiria un Instituto de Crédito Oficial (ICO), perquè aquesta funció hauria estat traspassada. Però el procés descentralitzador engegat després del franquisme ha constituït una estafa pels catalans, on Espanya ha jugat a la puta i la ramoneta: "et cedeixo les setrilleres, però em reservo la sal, i a més no t'oblidis que l'oli només el puc carregar jo". Espanya no posa cap trava a que la Generalitat constitueixi l'ICF, però recorda que disposa de l'ICO per posar en evidència qui realment té la capacitat d'influir.

Bé, sigui com sigui, la insuficiència de l'ICF fa que les empreses catalanes hagin de mirar cap a l'ICO.

A través dels pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2010 , el govern de l'Estat espanyol va aprovar una línia de crèdits a través de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial), anomenada "ICO-liquidez" per un total de 10.100 milions d'euros.

Aquesta línia consistia en un ajut a les empreses en forma de préstec a tornar en un període d'un o cinc anys, amb un any de carència, a uns tipus d'interès atractius i sense comissions. L'objectiu del govern espanyol era injectar diners a les pimes en un  moment amb fortes restriccions per part de les entitats creditícies.

Però, ai las!, a diferència de l'ICF, amb l'ICO no s'hi parla directament. El Ministeri espanyol no ha volgut crear estructures administratives, i cedeixen la gestió administrativa i el control del risc a les entitats financeres, que són les que contacten amb els destinataris dels fons.

En teoria, l'estalvi de costos de l'ICO acaba suposant un segrest total dels fons per part de les entitats financeres, que els utilitzen com volen plenament conscients que no hi ha cap organisme que sotmeti la seva gestió al control. I això a la pràctica limita molt considerablement les perspectives del Govern.


Un exemple d'aquesta limitació el podem observar amb les línies ICO-liquidez esmentades. El Govern espanyol es posa la medalla l'ajuda a les empreses en un moment de restriccions creditícies, però la sinistra realitat és que les entitats financeres utilitzen aquests fons per altres finalitats.
Les pimes catalanes han observat com els bancs i les caixes d'estalvi han obligat a les empreses a subscriure préstecs ICO sense que això els hagi comportat l'ingrés de fons líquids. Les entitats informaven als seus clients que els seus analistes de riscos no aprovaven les renovacions de pòlisses de circulant i les instaven a convertir-les en crèdits a un, tres o cinc anys, amb un any de carència.

En altres casos, l'estratègia de les entitats financeres era molt més subtil, ja que se'ls posava en la disjuntiva d'escollir entre subscriure el préstec ICO o renovar les pòlisses a preus caríssims.

Així, les empreses catalanes no han obtingut la liquidesa promesa, sinó que se'ls ha reestructurat el deute de curt a llarg termini, per finançar operacions de circulant, i amb un canvi de creditor.

Per la seva banda, les entitats financeres han aconseguit reduir el seu risc, traslladant la responsabilitat del crèdit i el risc d'impagament cap a l'ICO, que acaba assumint el risc de les operacions; o dit d'altra manera, els bancs han sanejat part de les seves finances a costa dels pressupostos públics, amb la connivència del govern, que no ha mogut ni un sol dit per impedir-ho, i que a més els ha retribuït les comissions pertinents per aquestes operacions.

Convé recordar-ho, perquè la lluita per la independència de Catalunya no serà només una qüestió política, doncs actualment existeix una classe financera que té segrestada la classe política de l'Estat espanyol.

El primer pas ha de consistir en eliminar la dependència financera per funcionar. A Catalunya, ciutadans i empreses ens hem acostumant a viure dels recursos externs, sigui mitjançant subvencions i ajudes, sigui mitjançant crèdits. Això acaba convertint-nos en esclaus, doncs ens toca ballar la cançò que volen cantar les administracions que ens subvencionen o les entitats prestadores.

Si no volem perdre la nostra identitat, hem de saber autofinançar-nos.

La bona gestió per davant dels objectius

Avui llegia al Nació Digital un interessant article del Sr. Joan Carretero, del qual adjunto el link: http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1132/col/lapse/financer/catalunya.
Al moment d'escriure aquesta entrada he tingut la paciència de rellegir els 54 comentaris fets pels internautes, i descobreixo amb un alt grau d'escepticisme com només dos d'ells fan referència al contingut de l'article del Dr. Carretero.
La resta són proclames a favor o en contra, crítica sectària i poca argumentació, i resposta a comentaris previs sense cap al·lusió a l'article.
No és que m'hi oposi a que la gent digui el que pensi, però faig una reflexió en veu alta: caldria que ens plantegéssim seriosament aquesta tendència que tenim els catalans de perdre el temps fent comentaris que ni ajuden a establir ponts de col·laboració, ni serveixen enriquir el diàleg.
Bé, ja he parlat massa i vull torno a l'origen de tot: el contingut de la reflexió del Sr. Carretero, que es podria resumir, sota el meu criteri, en cinc en punts importants:
1) La delicada situació de les finances de la Generalitat
2) La manca d'obtenció de finançament extern que ha motivat l'emissió de deute públic
3) Les raons que expliquen el col·lapse actual, que es resumeixen en dues: un sistema fiscal que implica una sortida neta de recursos (l'espoli), i una gestió ineficient del Govern de la Generalitat
4) Una proposta original: demanar responsabilitats penals als governants per malbaratament de recursos públics
5) Una reflexió final: més enllà de la independència, el més important és una bona gestió.
Passaré a comentar-los:
(1) Respecte el primer punt, el Sr. Carretero comença per fer un paral·lelisme entre la situació financera de les empreses catalanes i les de la Generalitat.
En aquest punt, convé matisar que ni el Sr.Carretero ni jo tenim un coneixement fefaent dels comptes públics. Es tracta d'una limitació important, perquè això ens porta a opinar sobre "inputs" informatius referits a les finances de la Generalitat.
És per això que em pregunto si és normal que els ciutadans, que som els que aportem amb els nostres impostos els recursos que permeten el funcionament de la Generalitat, trobem una densa opacitat que ens impedeix obtenir informació de la gestió dels recursos que hem aportat. Aquesta qüestió caldria traslladar-la al conjunt de les administracions públiques. Els anglesos tenen un gran mot per definir el treballador públic (sia polític, sia funcionari): "civil servant", és a dir servidor del ciutadà.

Els polítics i funcionaris haurien de tenir sempre present que es troben al servei del ciutadà, i que en conseqüència han de retre els comptes de la seva gestió. I evidentment, la millor forma de fer-los públics és fer-los transparents; avui seria tecnològicament factible i no excessivament car, dotar de visibilitat a través de la xarxa d'internet els comptes de les administracions públiques. No hi ha millor control de la gestió que aquell que es pot fer a diari.
(2) La manca d'obtenció de finançament ha estat la causa d'ofec de moltes empreses catalanes, i aquest mal també el pateix la Generalitat.
No obstant les causes són molt diferents. Mentre la raó de les retallades del crèdit a les pimes ha vingut provocat per les entitats financeres, de manera que la restricció financera ha afectat l'activitat econòmica, en el cas de la Generalitat ha estat a la inversa: la sobre-activitat pública ha portat a una restricció financera.
El que és greu és que la sobre-activitat s'hagi basat en uns pressupostos d'ingressos excessivament optimistes, que no s'han pogut complir, en part perque l'evolució ha esta pitjor de l'esperada i en part perquè Espanya tampoc ha complert els seus compromisos. Sota el meu criteri és una covardia donar la culpa als altres per no haver aportat els ingressos promesos, i no reconèixer que un no pot comprometre's a pagar si no ha rebut els ingressos necessaris per fer-lo.
Sobre l'emissió dels bons, cal distingir el punt de vista de l'inversor i el de la Generalitat.

A nivell particular d'inversor, es tracta d'un bon producte, perquè actualment n'hi ha poques entitats que donin un 4,75% a un any i no cobrin despeses de comissions, tret de les de custòdia.

A nivell de la Generalitat, val a dir que actualment les empreses paguen pòlisses financeres a uns preus de l'Euribor a 3 mesos més diferencials entre un 1,5% i un 2'5%, i no és preocupant el pagament d'un tipus del 4,75%, car tampoc està tan lluny del mercat, i més considerant que els tipus estan pujant.

El que resulta indecent és pagar una comissió als bancs del 3%; això sí està fora de mercat. Les empreses difícilment paguen més d'un 1,25% de comissió d'obertura. No m'estranya que entre les entitats hi hagi òsties per comercialitzar-los.

No crec que hi hagi risc d'insolvència. Hauria d'haver un daltabaix molt espectacular (per exemple que el Partit Popular governés) perquè qui guanyi les eleccions no respecti els compromisos de la Generalitat. En tot cas, penso que acabat l'any, hi haurà una oferta de renovació dels bons actuals per allargar el perúiode de retorn.
Amb tot, la millor forma de funcionar és no dependre del crèdit, sinó de l'autofinançament. En aquest sentit, la Generalitat té un seriós problema, que no tindrà fàcil solució, perquè tot sembla indicar que les polítiques d'estirar el braç més enllà de la màniga ja es feien abans del Tripartit
(3) Sobre l'espoli no puc aportar més del que han aportat homes com en Jacint Ros, en Xavier Roig, en Jordi Pons i Ramon Tremosa, Francesc Cabanes, o la gent del Cercle Català de Negocis. Sobre la ineficiència de la gestió caldria distingir el que hom entén per ineficiència. Concretament caldria matisar que no es pot considerar ineficiència destinar recursos al compliment d'uns objectius polítics en el que s'hi està en desacord. Però en canvi convé analitzar l'eficiència de cada una de les polítiques portades a terme, prenent en consideració la situació d'origen, l'assoliment dels objectius, i sobretot si els recursos destinats han estat els adequats. M'estranya que fins ara no s'hagi plantejat una due dilligence en l'àmbit de les administracions.
(4) L'exigència de les responsabilitats penals als dirigents que porten una entitat a la situació de fallida és una proposta prou interessant. Llàstima que Catalunya està sotmesa a l'ordenament jurídic espanyol, i que en aquest sentit, no hi haurà res a fer. En l'àmbit penal espanyol, cal distingir entre el que es considera una gestió dolenta i el que es considera una actuació punible. Una gestió dolenta no implica mai cap delicte en una empresa, doncs al cap i a la fi, són els socis els que decideixen posar i treure els seus administradors quan ho estimen oportú. No obstant, en una gestió pública, els ciutadans no poden substituïr en qualsevol moment els gestors públics, i m'agradaria saber quina jurisprudència podria generar aquest procés.
(5) La independència és un objectiu a assolir, però  la bona gestió no pot ser mai un objectiu, ha de ser un requeriment ineludible. De fet no s'aconseguirà mai la independència si els partits que la defensen no fan una bona gestió. La prova la tenim amb Esquerra, l'única força que representava l'independentisme català parlamentari, car la gestió deficient d'aquests anys ha fet disminuir el volum dels seus afiliats i totes les enquestes vaticinen una gran baixada.

Les excuses les posen els perdedors

Els catalans som un poble difícil d'entendre, però hi ha una cosa que ens caracteritza per sobre de tots els altres pobles: la capacitat de trobar respostes exculpatòries per tot.
És un fet que en el darrer any ha crescut el sentiment independentista, i ho prova la quantitat de consultes realitzades arreu del territori o la manifestació del 10 de juliol.
Avui, darrer dia per establir coalicions, serà un fet la incapacitat de crear un únic moviment que reculli aquest sentiment al nostre Parlament.
Hem escoltat les raons per anar en solitari de CIU, d'Esquerra, de Solidaritat i de Reagrupament, i tot i que es poden compartir o no, la majoria d'elles tenen un sentit de partit.
No fa gaire vaig sentit una frase que resumeix molt bé el que som els catalans: "posa un sofà, i tohom el votarà; seu algú al sofa, i més de la meitat deixaran de votar."
Jo crec que tants anys de submissió han afectat molt negativament al nostre sentit de col·lectivització; ens preocupem més dels punts de desacord que en treballar per establir ponts de diàleg i col·laboració. Però els punts de desacord no es poden eliminar, s'han de saber gestionar.
I la gestió és la paraula clar en tot això.
Al món privat, el gestor ha de resoldre conflictes, perque si no ho fa se'l relleva; i ho ha de fer bé, perque si ho fa malament també se'l relleva.
En política no interessa resoldre el conflicte, en política interessa treure profit del conflicte.
Jo n'estic fart de sentir excuses; jo vull demanar responsabilitats. Tots aquells que demanaven un aplec de forces independentistes haurien de presentar la dimissió per haver fracassat en el seu intent.
Lluny de dimitir, trobem que tots els partits tenen magnífiques raons per seguir en solitari, i acusen als altres de la manca d'acord. Tenen un gran ventall d'excuses.
De petit, un entrenador em va dir una frase que no se m'ha oblidat mai: només els perdedor s'han d'excusar.
Conclusió: hi hem perdut tots.

L'engany de la intel·ligència emocional

Les meves experiències vitals m'han dut inexorablement a la conclusió que l'home és ineficient per naturalesa, i la creació de sistemes d'organització de recursos, tasques i persones esdevenen una forma de minitmitzar les conseqüències de les errades que les persones cometem involuntàriament.


A la dècada dels 90, un psicòleg americà anomenat Daniel Goleman va publicar un tractat sobre el que ell va anomenar Intel·ligència emocional que va significar una petita revolució en el món de la gestió empresarial. El gran èxit d'aquest autor és haver descobert la sopa d'all i haver-la venut com una creació seva, cobrant indecents quantitats de rendes fruit d'una recopilació de pensaments que 5.000 anys abans ja havien estat definits en el món budista i confucionista.

Des del taylorisme de principis del segle XX fins a la dècada dels 90, el món empresarial havia definit mil i una teories posant l'èmfasi en la millora dels sistemes organitzatius. La petita revolució de Goleman va ser apuntar la importància del capital humà no com un recurs més, sino com a recurs clau, que cal gestionar adequadament perque motivat i combinat permet augmentar la rendabilitat i productivitat. D'alguna manera, va introduir el concepte d'humanització dins del capitalisme, i ha estat el precedent de conceptes com els de la conciliació laboral i familiar.

La meva opinió personal la resumiré amb una introducció.

El sistema occidental ja no té res a veure amb aquell capitalisme del segle XIX teoritzat per Karl Marx. Aquell capitalisme basat en l'explotació de les classes baixes en sectors industrials o miners, ha evolucionat cap un sistema més complexe i molt més fort i compacte, dominat pel capital financer.

Les classes baixes ja no es troben majoritàriament en el món occidental, sino en el tercer món. Al capital financer ja no li cal explotar-les, sino que en té prou procurant que una colla de sicaris corruptes a tots els països del món s'encarreguin d'aquesta feina bruta. Aquestes classes baixes a vegades es revolten, però sempre acaben amb l'ascensió al poder d'una colla de nous corruptes.

Al primer món, en canvi, ja no hi ha revolucions. És un món on la major part de la gent pertany a la classe mitjana, un grup molt heterogeni que inclou des de funcionaris fins empresaris, que viu prou confortablement, i que en té prou amb seguir mantenint el seu nivell de vida dins d'aquesta cultura que anomenem de l'oci; de fet els seus components aspiren a pujar alguns esglaons en les diferents estratificacions socials fins a les classes altes. El món occidental també té les seves classes baixes, formades en la seva major part pels immigrants que venen d'un tercer món del qual han fugit, i es dediquen a treballar sense buscar merdé, amb l'objectiu d'esdevenir algun dia classe mitjana o alta del primer món. Les classes dirigents ja no són els empresaris; són els financers qui decideixen i coloquen als dirigents de les principals empreses. No necessiten ni tan sols ser propietaris de les empreses, sino que en tenen prou en ser els principals creditors per fer ballar a les empreses el so de la cançò que volen. Als ciutadans els acaben controlant mitjançant monopolis de serveis bàsics: subministrament d'energia, carburant, etc, ..., en unes relacions comercials que no són lliures perque aquests monopolis imposen les condicions.

Per què les mateixes multinacionals que apliquen els principis de la intel·ligència emocional en les seves oficines de Londres o Milan, no ho fan en els centres de producció que tenen a Thailàndia o a Senegal?

La resposta és òbvia: els principis de la intel·ligència emocional han estat una eina collonuda per enganyar a les classes mitjanes del primer món; se'ls fa creure que la seva contribució és important i tant o més decisiva com més implicada està en l'equip de treball, se'ls diu que ja que s'ha de treballar és millor fer-ho en el millor ambient laboral possible i així segueixen vivint confusament felices.

Solidaritat

Ahir al matí vaig assistit a l'acte de presentació que Solidaritat Catalana, en la persona de l'Uriel Bertran, ha fet a l'Orfeó Catalonia del Baix Llobregat, i vaig sortir una mica decebut. Hi ha alguns aspectes que no m'han acabat de convèncer:

1) No m'agrada la gran indefinició que genera en aquests moments el projecte de Solidaritat
Fent un clar paral·lelisme entre en món de la gestió empresarial (de fet, un partit polític no deixa de ser una empresa), qualsevol projecte consta de cinc etapes:
a) Observació de la realitat
b) Definició dels objectius
c) Definició de les estratègies
d) Definició del pla d'implementació de l'estratègia
e) Definició de les variables de seguiment i control dels resultats
La primera de les etapes és clau, perque una interpretació errònia de la realitat pot fer anar en orris el compliment de qualsevol objectiu. En aquesta fase és quan es capten les demandes no satisfetes, i les ofertes que hi ha en el mercat. Aquest últim aspecte és també molt important, ja que tota acció genera una reacció de "la competència" que sempre cal preveure.
La segona etapa hauria de ser la més clara, doncs els objectius són el que el poble ha d'identificar d'una empresa o una organització. Si l'objectiu és només la proclamació de la independència el proper 24 d'octubre, el projecte neix coix. Ja aprofundiré més endavant sobre aquesta qüestió.
La tercera de les etapes és molt important, perque una estratègia deficient condicionarà molt l'acompliment dels objectius. Aquesta etapa ha de definir el model de l'organització i els recursos necessaris per assolir els objectius. I en aquest sentit, i l'Uriel ens ha dit avui que l'estratègia s'ha d'anar definint sobre la marxa, donades les circumstàncies cojunturals (premura de temps). Qui no té clar l'horitzó, mai no arribarà a port.
La quarta etapa es la més important i difícil de totes les etapes: no només és l'inici del projecte, sino el moment en que s'identica "el qui" (assignació de responsabilitats), "el com" (pla de treball i d'actuació), i el "quan" (calendari d'implementació). I en aquest sentit, s'ha començat a definir el procés d'assignació de llistes i responsabilitats sense tenir l'etapa anterior prou clarament definida (sense tenir clara l'estratègia a seguir). D'altra banda, l'Uriel ha parlat de democràcia enfront de la unitat, per dir que per davant de tot, el més important és el que l'assamblea decideixi.
Permeteu-me opinar que el plantejament és totalment erroni, i no durà enlloc. Tota organització ha de tenir una Direcció, una Junta Directiva que s'encarregui de prendre unes decisions sense necessitat de passar per l'assamblea, perque en cas contrari tota organització estaria condemnada al fracàs. En l'etapa tercera ha de quedar clarament decidida l'organització i la separació de funcions i responsabilitats, i Solidaritat està començant a organitzar comités de campanya sense ni tan sols tenir clar cap on s'ha de treballar. 
Sobre la cinquena etapa, també han de quedar definides en la tercera etapa, i s'han de transmetre amb claretat. Ara per ara, són desconegudes.

2) I l'endemà del 24 d'octubre què?
Qualsevol analista económic com jo té clar que la crisi económica actual, de nivell mundial, té el seu origen en la tendència al resultadisme a curt termini.
Per tot això, no entenc aquesta obsessió per tot allò que esdevindrà d'ara i fins el proper 24 d'octubre, oblidant allò que passarà just a partir d'aquesta data, que és el més important.
Si no tenim clar que amb la posició actual de l'independentisme serà gairebé impossible aconseguir la proclamació de la independència, el que estem fent és fer volar coloms.
M'interessa molt més el que passarà l'endemà de les eleccions i la posició de força que tingui l'independentisme de debó (no el de la boca petita que actualment hi ha al Parlament). Això forma part de l'estratègia (la tercera etapa), i haurien de quedar clarament definits les passes a seguir, fugint del mercadeig parlamentari.
No crec en el sistema dels partits polítics, o almenys en el sistema actual. Sempre he cregut que els partits polítics han dedicat els seus esforços als actes i comissions parlamentaris, a l'assistència i difusió d'actes d'inauguració que pretenen més la promoció del partit que la satisfacció del ciutadà.
Solidaritat no pot caure en la mateixa errada. Hi ha moltíssima feina a fer cada setmana, assistint a actes de la societat civil (empresaris, festes locals, llars de jubilats, esplais, mercats, ....) sense necessitat de tenir la presència de càmeres o periodistes. Això per mí és fer política, i en aquest sentit, tampoc calen tants recursos per dur a terme la difusió del missatge: només cal escoltar, no tan sols per saber el que la gent vol, sino perque quan la gent se sent escoltada, també està en condicions d'escoltar tot tipus de missatges, i quan un escolta sempre està en condicions d'aprendre o si més no, considerar punts de vista diferents.
Un sol mes per difondre els aventatges de l'Estat propi és massa poc temps per arribar a tot arreu, a no ser  que es disposi d'una quantitat ingent de recursos per una gran campanya de marketing publicitari a gran escala.

3) No m'agrada gens ni mica la relació entre Solidaritat i Reagrupament.
Avui totes dues formacions han fet un lamentable espectacle, amb retrets mutus, i exonerant-se amddues de tota culpa per la divisió de l'independentisme.
Com a ciutadà de carrer, ignoro de quina banda està la veritat, i francament se me'n fot.
No obstant, i sense ignorar la responsabilitat de Reagrupament, tot això sí que denota que Solidaritat Catalana alguna cosa no ha sabut fer bé.
Dona la sensació que, davant la impossibilitat d'entesa, ha decidit apareixer fent una OPA hostil sobre les bases de Reagrupament. Si l'objectiu de Solidaritat és ser el referent de l'independentisme, les formes de fer-ho han constituit un greu error estratègic. Saben perfectament que no podran presentar-se dues forces independentistes a les urnes, i estan obligant a Reagrupament a que li cedeixi la iniciativa.
L'Uriel mateix ha reconegut que pretenen que la ciutadania que creu en l'independentisme doni suport a Solidaritat, perque d'aquesta manera podran forçar a Reagrupament a afegir-s'hi al seu projecte.
Em sap molt de greu, però qui fa una crida a sumar esforços, ha d'utilitzar la via de la negociació enlloc del xantatge, que sempre genera ressentiments i desunió. No em serveix d'excusa la celeritat cojuntural de la proximitat de les eleccions. Les coses que comencen malament, acaben malament.

4) No m'agraden les mentides
No pot ser que l'Uriel es banti de que "jo ja no sóc un polític", perque això és fals i fins que no s'oficilitzi la seva renúncia, seguirà cobrant el seu sou de parlamentari. I si l'hagués deixat de debó, seguiria sent un polític, igual que qualsevol manobra no perd la seva condició de manobra pel fet de quedar-se a l'atur.
Una persona que es presenta perque la gent li doni la seva confiança no pot enganyar a la gent.
Prou de mentides!
Ho he comentat clarament aquest matí en la meva intervenció davant tota la sala: crec que els que pretenen encapçalar el moviment independentista no estan donant la talla, i estan malbaratant la il·lusió de tots els que vam acudir el 10 de juliol a Barcelona.

5) El referent de les consultes
Solidaritat evoca la mobilització de les consultes com la base que ha portat el creixement de l'independentisme a Catalunya; no crec que li manqui raó en aquest plantejament però hauria d'anar amb compte de no apropiar-se d'aquest moviment.
L'èxit de les consultes rau en dos fets:
- que han estat populars, és a dir, que ha estat la pròpia ciutadania qui les ha impulsades. I els partits polítics no les han pogut monopolitzar ni apropiar-se'n. De fet els partits polítics han donat suport a les consultes, perque no els comprometia.
- que l'objectiu de les consultes era molt clar. 
Solidaritat Catalana està demanant precisament el contrari de l'esperit de les consultes: que els ciutadans segueixin a un partit polític, enlloc de ser el partit polític qui es posi a disposició dels ciutadans, i amb uns objectius insuficientment definits.

M'hi vaig adherir a través de la pàgina web a Solidaritat Catalana perque creia en l'esperit del seu objectiu inicial d'unir forces per proclamar la independència. El temps transcorregut i els fets que s'han produit em porten a pensar que no hi ha res més enllà de la proclama i crec que també els falta generositat per fer que l'independentisme s'aplegui en una sola força.