Més que un club

Fa pocs dies parlava dels valors que transmet el Barça.
Avui vull seguir incidint en un altre aspecte, més enllà de debats de militància culé o perica, i lluny de fonamentalismes esportius : és de debò el Barça més que un club?
En general, m'avorreixen els partits de futbol, tot i reconèixer que simpatitzo amb el Barça i amb tots aquells que intenten un joc més vistós que pragmàtic. 

El que m'atrau del futbol en general, i del Barça en particular, és la seva vessant social i sociològica, i sota aquest punt de vista, al voltant de la qüestió precedent, hi ha un gran ventall de matisos que enriqueixen les respostes i qüestions addicionals.
És un fet constatat que el 80% dels catalans ha anat votant als darrers anys almenys una de les dues forces majoritàries: PSC o CIU, partits que es caracteritzen per tenir un posicionament ambigu en els seus plantejaments, sobretot perquè la manca de posicionament els possibilita tenir una base de militància o vot àmplia. M'encurioseix comprovar a diari les filigranes que fan per satisfer l'ampli ventall de sensibilitats que recullen. Barroerament, diria que juguen "a la puta i la ramoneta": criden molt davant l'opinió pública mentre als parlaments adopten postures diferents, fins i tot contradictòries. I saben que en el fons, aquest plantejament no els suposa una gran pèrdua de vots ni quotes de poder, perquè la major part de la gent és poruga i no li agraden els canvis, i acaben escollint les opcions polítiques menys rupturistes.
Això mateix passa a Can Barça. Els seus socis no els agrada sentir-se incomodats, i en Joan Laporta incomodava a molts socis. Els incomodava molt perquè quan no hi havia arguments futbolístics per atacar al Barça, s'utilitzaven arguments identitaris. I als catalans ens incomoda molt les discussions identitàries, perquè és en aquest àmbit on es posa de manifest l'acomplexament de la societat catalana.
L'Eliseu Climent deia que el problema del nostre país és que qui té identitat no té diners, i qui té diners no té identitat. Estic d'acord amb aquest aforisme, però si em permet l'Eliseu, m'agradaria complementar-lo: entre els que tenen diners i els qui no en tenen, hi ha un munt de gent; un munt de gent que quan els preguntes "Com va?" et responen "anar fent";  un munt de gent que en la seva majoria té serioses dificultats per expressar clarament i uniforma la seva identitat. 

La dificultat no rau tant en definir-se, sinó en ser uniforme en aquesta definició. Vaig conèixer un anglès de tercera generació nascuda a Catalunya, que malgrat haver viscut tota la seva punyetera vida al nostre país, sempre es definia com a anglès, i em deia que en general els catalans ens sentim molt orgullosos de la nostra identitat al nostre país, però anem perdent l'orgull i l'autoestima quan travessem l'Ebre. Haig de reconèixer que aquell fill de puta d'anglès ho va clavar. 
Tornem al Barça. Una part important de la massa social i de simpatitzants del Barça està formada per gent que es defineix (1) com a espanyola, o (2) com a catalana i espanyola alhora, que en realitat són espanyols acomplexats de ser-ho. És normal que aquesta gent no vulgui tenir un president com en Laporta i molts ho diuen sense embuts. Tot el meu respecte i no tinc res a dir. 
Hi ha d'altres plantejaments dignes de ser analitzats per un professional de la malament anomenada autoajuda. Són els acomplexats, aquells que potser es defineixen com a només catalans però que senten com a seus els èxits de la selecció espanyola. Aquests són crítics amb en Laporta, i tracten de justificar i argumentar els seus posicionaments amb plantejaments buits de contingut com per exemple "el Barça ha d'estar per damunt d'ideologies" (en realitat volen dir "no pot anar contra la meva ideologia") o allò tan ridícul com "el president ha de sumar i no restar", com si les declaracions d'un president fessin canviar els sentiments dels aficionats del Barça.
Tot i que respecto totes les opinions, les dels acomplexats traspuen dependència; estan més fonamentades en la reacció que en la reflexió, i en concret en la pròpia incapacitat de resposta, sempre pendent de "el què diran" per sobre de "el que ha dit". Són de gent que tenen aversió al risc i un alt nivell d'acomplexament, que pensen que davant els problemes és millor defugir-ne enlloc de fer-hi front.

Ben mirat, les posicions de Can Barça no deixen de ser el reflex en el mirall de la situació política del país. 

Les primeres decisions del nou president han estat anar a demanar perdó per quelcom que no ha fet ell sinó un altre, i fer el ridícul al voltant de la presidència d'honor del club: o es respecta o se li retira la medalla, però no pot deixar en mans de la majoria una decisió difícil i rentar-se les mans. D'això se'n diu covardia i mostra una debilitat de lideratge.
Un company em deia que no tenia dret a opinar perquè no en sóc, de soci, i li vaig fer la pregunta: és el Barça més que un club?
Si la resposta és que no, doncs aleshores el meu company té raó, i no tinc res a dir sobre un club al que no pertanyo. 

Però els socis del Barça se'n vanten de ser més que un club, i aleshores han de reconèixer que tothom té el dret a expressar el que li "passi pels ous". En el meu cas, no m'agrada veure com un xixarel·lo representa el Barça, que agradi o no, avui en dia representa la més internacional de les institucions catalanes conegudes arreu del món. (Això tampoc deixa gaire bé el que som els catalans) 
L'altre dia em vaig assabentar que el dia de la manifestació de Barcelona, en José Montilla, el president de la Generalitat, va participar en el programa  de Telecinco de La Noria, i que mentre estava parlant, el van interrompre per anar a publicitat. No és només això el que m'indigna; el que és indignant és que el president de tots els catalans no pengés el telèfon davant aquesta falta de tacte i de respecte, i es quedés esperant durant 7 minuts a que Telecinco passés els anuncis que tants beneficis li reporten.
Les actituds dels dos màxims representants del poble català són inadmissibles, i no podem permetre que continuïn malbaratant la dignitat dels catalans amb les seves accions.

L'evolució de les espècies

Avui les notícies engegaven amb el luctuós accident a l'estació de tren de Castelldefels-Platja. En el procés de recerca de possibles testimonis dels fets, n'he vist un que es queixava perquè deia que el tren anava sense llums, i a moltíssima velocitat, que no hi havia indicadors, ni prou llum, que ell n'era de Sabadell i per això no tenia perquè saber que hi havia un pas soterrani. El que m'estranya és que no s'hagi queixat també de que els trens circulin per la via o de que el sol s'amagui cap a les vuit del vespre.
Jo he viscut gairebé tota la vida davant una via del tren, i des de petit sempre m'han dit que les vies no s'han de creuar. Cal una gran dosi de cinisme per "cagar-la" i protestar perquè l'administració no hagi posat mitjans per evitar que els efectes de les imprudències de la gent. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pèl a tots! Em sap molt de greu el dol de les famílies que han perdut algun membre a l'accident, però han estat víctimes de la Teoria de l'evolució de les espècies de Darwin: els que són tan imprudents que afronten perills, moren; els que són prou espavilats per evitar-los, sobreviuen.
L'altre dia, en un programa sobre l'evolució de l'home, un expert comentava que no tenia cap dubte que l'espècie humana evolucionaria i l'homo sàpiens compartiria els seus darrers anys amb el seu substitut. Jo corroboro aquesta teoria i afirmo que ja s'està produint: l'homo sàpiens està evolucionant cap a "l'homo imbecilis", que està començant a poblar la nostra societat. Fins i tot se n'ha adonat TV3, que l'ha rebatejat com a "l'Homo APM", en un programa moralment discutible.
Trobo impresentable que una televisió pública destini recursos a buscar l'entreteniment en la ridiculització de persones de cultura més o menys baixa i fomenti un tipus d'humor simple, pel qual no cal tenir el cervell engegat per païr-lo.
Trobo encara més impresentable que hagin agafat un actor per crear una criatura que es dedica a repetir les imbecilitats reproduïdes prèviament en entorns públics, amb l'únic interès de buscar la reacció (o més aviat la ridiculització) de la gent.
El més sorprenent és que aquest programa i aquest personatge tinguin tant de seguiment entre l'audiència de TV3, i que no hi hagi dia que no senti al carrer o a la feina algun graciós repetint alguna cantarella de l'estil "ho haveu vist?.."
No en tinc cap dubte, el futur és de "l'homo imbecilis", que cada cop tindrà el crani més petit, i acabarà destruint a l'homo sàpiens.

Els nostres referents

Tota societat té uns referents on els seus membres s'emmirallen, i en conseqüència es podria dir que la qualitat cultural d'una societat pot venir definida per la dels seus referents.
Seria motiu d'un llibre extens la cita i descripció dels referents de la nostra societat, i no exempt de controvèrsia, per dos tipus de raons:
- per una raó subjectiva: cadascú té els seus referents de base, i probablement els meus diferirien molt de la resta dels meus veïns, i
- per una raó objectiva: la pobresa de la condició humana ens fa tan egoistes i envejosos que quan hom parla bé d'una persona concreta, n'hi ha deu o quinze que ens sentim malament perquè s'obliden de nosaltres.
Bé, en tot cas, crec que ningú posarà en dubte que un dels àmbits que genera més referents és l'esport. I en aquest àmbit hi trobo sorprenents contradiccions.
Un exemple el trobem a Can Barça, en els seus jugadors estrelles. No pretenc oblidar-me'n de cap, però em venen a la memòria els següents: Messi, Eto'o, Ronaldinho, Kluivert, Rivaldo, Figo, Ronaldo, Romario, Stoichkov, Laudrup, Lineker, Schuster, Maradona, Cruyff, ...
Tothom convindrà que una gran part de nens i no tan nens els han considerats els seus ídols i referents. 

Estic segur que m'aniria més bé participar del cretinisme acrític general de la societat i convertir-me en un culé fonamentalista que ofega les seves misèries convertint-se en un fanàtic; però resulta que quan no tinc temps per l'onanisme em dona per fer-me preguntes amb respostes que augmenten la meva infelicitat, com les següents:

- quants d'aquests jugadors han aprés a parlar el castellà? Tots. 

- quants han aprés el català? CAP
- quants d'aquests jugadors han fet carrera fora del futbol? CAP
- quants d'aquest jugadors han manifestat interès per manifestacions culturals, com la pintura, la lectura o el teatre? CAP
- ...

I seguiria relatant qüestions.

Ben mirat, les respostes constitueixen un bon exemple que descriu el tarannà dels catalans. Fins i tot els més nacionalistes acaben considerant més important l'espanyol al català quan es passen al castellà en una conversa, i la majoria desitgem que els nostres fills acabin triomfant com els anteriors jugadors; volem que estudiïn, però no ens importa si es converteixen en futbolistes rucs si acaben esdevenint milionaris.

De fet, quan algun esportista tracta de comprometre's amb aspectes socials, com va fer l'Oleguer Presas, de seguida és bandejat per mitjans (i clubs), demanant que es dediqui a jugar i no pensar. Les neurones no estan ben vistes al món de l'esport, i el futbol en particular.   

Ho veig al voltant dels meus fills, concretament en pares dels seus amics. Quan veig el meu fill jugar tan bé a futbol, tremolo de pensar en la possibilitat que acabi convertint-se en un tanoca podrit de diners i malbaratant-los comprant-se cotxes de luxe. Que voleu que us digui, mentre un pugui viure amb modèstia, prefereixo la riquesa interior que et dona l'aprenentatge diari, que no la riquesa materialista que et fa viure en un món capritxós.
Això no ho veig en els altres. El pare d'un dels seus amics em va dir que va treure el seu fill de l'equip del col·legi perquè allà "solo jugaba y no entrenaba" i l'havia apuntat en un club "para que le enseñen a jugar a futbol". Estem parlant d'un nen de sis anys, que va aguantar en el club només un parell de mesos perquè no li agradava. 

Naturalment, burro! No vulguis que el teu fill sigui el que tu no has pogut ser, i no l'obliguis amb sis anys a fer el que no vol fer. I no et molestis a explicar-li, perquè és tan curt de gambals que no només no t'entén, sinó que et pren per babau.

Sense ser-ne un gran aficionat, m'agrada el Barça actual, amb un sistema de joc vistós. Però em repugna veure els valors que fomenten els seus protagonistes. 

La buidor dels mots

Ahir en arribar a casa, la dona tenia posada la televisió en el 3/24 i el primer que vaig sentir fou la veu d'en Duran i Lleida, que més o menys deia: "el problema és vostè i el seu govern; s'ha acabat, segons el nostre parer, la seva etapa com a president" .
Em va sobtar la duresa d'unes expressions poc habituals en un polític d'un tarannà més aviat moderat i conciliador. Poc després descobreixo que, tot i les dures paraules pronunciades, CIU ha permès amb la seva abstenció que el decret de les mesures tiri endavant.
No perdré ni un minut a comentar ni la reforma ni la forma d'aprovar-la, ni la seva necessitat. I se me'n foten les raons per les quals CIU ha pres la seva decisió.
Si avui, dia 28 de maig de 2010, algú entra a la pàgina web d'Unió Democràtica de Catalunya descobrirà una pestanya que diu "El dir i el fer", que comença dient: "La coherència entre allò que es diu i allò que es fa constitueix, sens dubte, un dels grans actius d'Unió Democràtica de Catalunya." 
Home, permeteu-me que us digui, als d'Unió, que si la coherència és un vostres dels grans actius, aneu pensant en un pla de viabilitat per reflotar la vostra imatge, perquè teniu aquest actiu totalment devaluat.
És versemblant permetre que s'aprovi el pla d'austeritat que ha dissenyat, i alhora demani galdosament la dimissió del govern? D'això els catalans en diem fer "la puta i la ramoneta".
La incongruència entre el que es diu i el que es fa és un reflex del que ha estat durant els darrers anys l'actuació dels governants catalans, i per això som on som. Què esperen aconseguir "fent pedagogia a Espanya" si ni tan sols els podem entendre nosaltres?
No se n'adonen que aquestes són les causes de la desafecció dels catalans al carrer?
L'altre dia pujava de la Ciutadella pel carrer Nàpols, i vaig caure de cul quan vaig veure la seu d'UDC. No posaré en dubte que la inversió estarà perfectament justificada, documentada i auditada, però el cost de fer aquella entrada de marbre (i no he vist la resta) resulta moralment i ètica inacceptable; és un malbaratament de recursos públics, perquè no li cal un local tan majestuós per fer la seva obra política.
Caldria debatre si els partits polítics han de finançar-se a través dels pressupostos públics, però si ho fan, hauríem de vetllar perquè aquests diners siguin ben utilitzats. 
I també hem de fer un seriós exercici de reflexió per canviar les estructures actuals dels partits polítics, perquè en cas contrari, el que no va aconseguir el franquisme per la força i la coacció (eliminar la dissidència), ho aconseguiran aquesta colla de dropos que porten les brides dels partits polítics a través de la desídia i el malbaratament de recursos.

La Catalunya veritablement optimista

Em fa molta gràcia sentir a l'autoanomenada classe progressista parlar amb tanta lleugeresa de la Catalunya optimista. Em fa molta gràcia perquè ho diuen en aquell to de solemnitat de qui es creu moralment superior als altres, i sobretot perquè la forma de justificar-ho (uns jocs olímpics, reformes de grans vies, etc, ...) deixa clara la seva baixesa d'esperit.
És molt roí el malbaratament de recursos públics per fer que el ciutadà cregui que els projectes il·lusionants són únicament els esdeveniments de caràcter lúdic o esportiu, i el cert és que el missatge sibil·lí aconsegueix confondre a molta gent, que pensa que l'alternativa seria donar la raó a la dreta.
En el fons el que volen és que els ciutadans seguim adormits, que només ens preocupem per qüestions banals. Els resulta millor que la gent es pregunti perquè l'arbitratge va contra el Barça o si la Diagonal ha de tenir més o menys vorera, que no pas que la gent arribi a qüestionar-se els diners que inverteixen en projectes ridículs, o la raó per la qual van engreixant-se la nòmina de càrrecs públics mentre les cues del Servei d'Ocupació no paren de créixer
A l'altre cantó ens trobem els responsables d'una tendència política sorgida d'una classe social mitjana-alta, de tendència conservadora, que durant molts anys va creure que la política de submissió era la millor manera de fer créixer el país, i que avui es dedica a finançar "tinglados" com el de la Casa Gran del Catalanisme, un projecte buit de contingut, que serveix perquè de tant en tant els seus protagonistes puguin seguir reunint-se amb copetes de cava i canapès (sorgits també dels pressupostos públics que acabem pagant tots), amb l'únic objectiu d'utilitzar-ho com a plataforma de promoció per al seu candidat a les properes eleccions del Parlament.
Voleu que us digui quina és la Catalunya optimista?
És la Catalunya formada per ciutadans desacomplexats, per tots aquells que han decidit posar punt i final a aquesta comedieta de tercera a la qual els nostres polítics ens volen fer actuar; d'aquells que no reben diners per malbaratar, però que compten amb el cor ple d'il·lusió, d'aquells ciutadans que de manera anònima (i molts cops enfrontant-se als equips de govern de llurs municipis) s'organitzen per tirar endavant la consulta que els nostres porucs polítics no s'atreveixen a impulsar; en definitiva són aquells ciutadans que a diferència dels partits polítics, enlloc de problemes veuen solucions; de fet, veuen "la solució".
Aquest és un moviment viu, que ha anat quallant i que no es pot aturar ni té marxa enrere. És una mobilització que s'ha anat teixint amb el fil del descontentament civil i que s'ha anat fent cada cop més ferm amb la trama de la il·lusió. Aquesta és de debò la Catalunya optimista, i espero que més aviat que tard sigui la dirigent.

La revolució pendent

Al món occidental, fa temps que vivim en una societat que es caracteritza per la manca d'empenta i de mobilització massiva de gent per cap altra cosa que no siguin esdeveniments esportius o d'esbarjo, d'un contingut cultural més aviat escàs.
Totes les civilitzacions s'han caracteritzat per representar activament les seves manifestacions d'alegria a través de la festa i l'esbarjo, i això em sembla molt bé. De fet, penso que és bo que per un o altre motiu (festa major, celebracions, ...) tota una col·lectivitat oblidi per un dia les seves misèries humanes i les possibles rancúnies cap a veïns per gaudir de moments d'esbarjo.
Trobo més discutible que la recerca de l'entreteniment s'hagi acabat convertint per molta gent en l'objectiu vital i principal a aconseguir.
Però el que trobo intolerable és que s'hagi acabat imposant un model on es menysprea la intel·lectualitat titllant-la d'elitista o d'esnobisme, i s'admira a persones que protagonitzen espais d'entreteniment amb un bagatge cultural pobre o nul.
Aquest model s'ha anat imposant amb la connivència de les classes dominants, a qui interessa que la col·lectivitat segueixi més aviat adormida i tracta de desincentivar les mobilitzacions socials. Les classes dirigents no volen súbdits que pensin o tinguin capacitat de reflexionar, sinó "borregos" que es deixin portar.
El meu avi era un pobre obrer de La Maquinista, nascut en una llar humil del Carrer Llenguadoc de Sant Andreu, a la que encara avui hi tinc família, que va rebre la formació justa per aconseguir els estudis per saber llegir i escriure. Però sent tan pobre i humil, tenia un gran respecte per la creació de l'art, i admirava profundament els poetes, als músics o als cantants d'òpera, i la seva gran preocupació havia estat que el seu fill (mon pare) rebés una bona formació i educació. I com ell, molts dels seus amics que vaig conèixer quan era un vailet.
Aquest respecte per la creació artística s'ha perdut, i quan analitzo les raons d'aquesta pèrdua de respecte em venen al cap dues raons:
- perquè en algun moment determinat algú va pensar que la producció artística podia representar un bon negoci, i va acabar convertint l'art en un producte subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda. Això ho veiem al mon literari o del cinema.
- perquè hi ha hagut un gran allau de pel·lícules i sèries televisives que han menystingut el paper dels pares i han fomentat l'interès per l'entreteniment enlloc de la reflexió.
En aquest context, s'ha anat fent grossa la idea de l'entreteniment i el "m'enfotisme", que és la més reaccionària de totes les iniciatives, doncs consisteix en desmotivar la gent. Els nostres polítics hi han col·laborat activament amb programes mal explicats, plens de contingut ideològic (i en molts casos demagògic) i buits de contingut pràctic. Per exemple, es discuteix més sobre la llengua vehicular als col·legis perquè s'evita parlar del nivell efectiu de l'educació rebuda pels nostres fills.
En el marc contextual anterior, ja considerem un èxit que un sindicat sigui capaç de mobilitzar 1.000 persones en una manifestació, o que una iniciativa popular com les consultes per la independència siguin capaces de mobilitzar fins un 20% de la ciutadania.
Jo estic a favor de les consultes i del canvi del model actual de partits, però penso que la revolució mes grossa que encara queda pendent és la de fomentar una bona educació i la cultura de l'esforç, i tornar a fomentar l'interès per la creació artística.
I aquesta revolució no la podem deixar en mans de la classe política, governants i opositors, perquè no tindran cap interès en dur-la a terme. Aquesta revolució l'hem de començar tots nosaltres, amb petits fets com per exemple obligar als nens a llegir una estona encara que vulguin veure els dibuixos d'en Tom i Jerry, dur-los de tant en tant a actes culturals encara que s'avorreixin i vulguin anar a jugar a futbol, o limitant l'ús del televisor.
Són petits canvis que tots nosaltres podem fer, i cadascun d'aquest gestos constituiran la base d'una nova revolució cultural que segurament s'acabarà produint quan no siguem vius per veure-ho.
En tot cas, espero que els meus fills, o els fills dels meus fills, algun dia recordin els seu pare i mare o avi/àvia que els van donar un gran consell: l'interès per aprendre que cada dia es pot ser una mica més savi que ahir, però que encara ens queden molts dies per seguir augmentant el nostre nivell d'aprenentatge.

El triomf de l'esperit de la democràcia

Ja han passat alguns dies, i m'agradaria parlar del fenomen Xavier Garcia Albiol en un sentit totalment diferent al que s'ha vingut publicant fins ara.
No penso jutjar ni les idees ni les accions. Un vell proverbi diu que abans d'obrir la boca, cal pensar si el que s'ha de dir ha de servir per millorar la bellesa del silenci. Per això, i establint-hi un paral·lelisme, crec que tothom té una opinió al respecte sobre en Xavier, i la meva no ajudaria a millorar la riquesa del pensament crític.
Jo vull parlar d'en Xavier com l'exemple més clar del que significa a la nostra societat l'esperit de la democràcia, o del que s'ha volgut transmetre que ha de ser l'esperit de la democràcia: més enllà dels seus orígens, en política qualsevol persona pot arribar a aconseguir tot allò que es proposi.
En Xavier fou un noi criat en una modesta i gens benestant llar del barri de la Morera de Badalona. No era un bon estudiant, no era una ment brillant, no tenia una gran oratòria ni era una persona especialment extravertida; no destacava pràcticament en res, tret del seu aspecte físic: era un noi molt alt, i tot i que tampoc destacava per ser un bon jugador, la seva alçada el va portar a jugar a les categories inferiors de la Penya.
Al col·legi no va anar més enllà del graduat escolar, perquè tampoc li agradava gaire estudiar; gràcies a la seva alçada, va aconseguir fitxar com operari a la Danone, doncs calia ser treballador per jugar la lliga de basquet entre empreses, i durant un temps va estar carregant caixes de iogurts, una feina que tampoc li feia el pes, però que li suposava una bona remuneració.
Es podia dir que no era brillant ni un gran pencaire, però una cosa era clara: no tenia ni un pel de "tonto" i sabia espavilar-se. Va adonar-se aviat que en el món de la política podia fer-se un lloc dins d'un partit que no tenia cap regidor a la ciutat, i va aprofitar la seva oportunitat. I el seu instint és el que l'ha dut poquet a poquet a anar guanyant pes específic dins del partit, i especialment dins del veïnat de Badalona. Al cap i a la fi, tot el que ha fet és escoltar a la gent i guanyar-se la confiança de molta gent dient el que aquesta gent espera sentir.
És molt simple reduir el tema a criticar-lo i acusar-lo de xenòfob, però es fa perquè resulta molt més complicat (i políticament molt incorrecte) reconèixer que el racisme i la xenofòbia són idees que estan implantades en el cervell dels humans. Matem el missatger perquè no sabem combatre el missatge. Denunciem el racisme i posem lleis i constitucions , però molt poca gent de debò mou un dit per posar-hi fi, perquè en el fons el racisme (com el classisme) no és més que un concepte abstracte que es fonamenta en una suposada superioritat moral d'un envers un altre.

Que quedi clar que jo ni defenso en Xavier Garcia Albiol, ni comparteixo les seves posicions.
Em limito a argumentar que aquest fenomen és el triomf de l'esperit que es va transmetre amb la democràcia: no cal tenir grans estudis per ser President de la Generalitat (Montilla), ni tampoc en cal per ser alcalde d'una gran vila, malgrat que es mouen pressupostos de quantitats superiors a les que mouen els gerents de la majoria de les empreses catalanes.
Aquest és el model que tenim: el govern no està en mans dels més ben preparats sinó dels que s'han sabut situar millor. Hi ha persones que es poden dedicar professionalment a la política sense haver treballat en la seva punyetera vida. I el sistema permet que siguin escollits perquè els ciutadans no tenim més remei que votar el partit, i no a les persones que s'hi presenten; i perquè els ciutadans som tan imbècils que seguim escollint-los, perpetuant així aquesta petita oligarquia.
El problema rau en el sistema de partits i en el sistema electoral, que acaba convertint-se en endogàmic.
No tinc cap solució ni cap vareta màgica, ni tinc entre els meus objectius alliçonar ningú. Em limito a aportar reflexions que penso que són prou bones per generar o per continuar un debat obert a la nostra societat que ens hauria de permetre construir la societat del futur.