Indigneu-vos!

Stephane Hessel és una persona de nacionalitat francesa, que va viure amb intensitat la Resistència enfront els nazis i que va participar en l'elaboració de la Declaració dels Drets Humans. L'any passat, als seus 93 anys, va causar un gran impacte a la societat francesa amb la publicació del seu llibret "Indignez-vous!", un petit pamflet dirigit en especial a la joventut francesa. En aquest llibret, que a França s'ha venut com a xurros a tres euros la peça, alerta contra la desmobilització generalitzada, reivindica la indignació com el motor més gran de mobilització de la societat, i denuncia que existeixen motius suficients per indignar-se i rebel·lar-se. Quan llegia el llibre, en la llengua de Cyrano de Bergerac, no podia deixar de recordar el film "Network", aquella fantàstica pel·lícula d'en Sidney Lumet, que recomano fermament perquè continua sent perfectament d'actualitat (Adjunto un link per qui en vulgui fer un mos: NETWORK).
Al nostre país, a més tenim altres motius per sentir-nos indignats.
El mes passat vaig saber que l'Editorial Destino editaria la traducció al català i al castellà del llibret de Hessel, amb pròleg de José Luís Sampedro. Aquest autor és un economista que ha triomfat amb llibres de ficció, on destacaria "El somriure etrusc", una gran novel·la que, malgrat el seu èxit, no tinc constància que hagi estat traduïda al català. Sí, és indignant, però si l'autor d'una gran obra literària escriu en la llengua d'Andrés Pajares, cap editorial es molesta en traduir-la al català; "no cal", diuen amb menyspreu.
Si el menyspreu anterior no fos prou indignant, el lector d'aquest bloc ha de saber que fa un parell de setmanes que pot trobar a les llibreries el llibret de Hessel, però només en versió castellana, "comme il faut". Quan pregunto al llibreter on és la versió catalana, encara m'indigno més, perquè o no tenen constància que existeixi versió catalana, o assumeixen com un fet normal que la versió catalana trigui més en arribar.
Finalment, la indignació arriba al límit de la paciència quan descobreixo el preu de venda; aquest llibret, d'escasses vint-i-vuit pàgines comptant el pròleg, costa cinc euros!
Romanc a l'espera de veure l'edició catalana a les llibreries, i estic segur que trobaré més motius per indignar-me: que el preu de la traducció catalana sigui superior al de la castellana (acostuma a passar), que la traducció sigui deficient (també) o que, senzillament, arribi a la meitat o una tercera part dels punts de venda de l'edició espanyola.
Afortunadament, estic indignat!
La indignació em fa sentir viu i em dona arguments per dir Prou!
Així que, companys, Indigneu-vos!

Una història imaginària

Tinc un amic imaginari, que viu en una vila imaginària.
Aquest amic imaginari camina pels carrers de la seva vila imaginària i veu com la resta dels seus veïns caminen en sentit contrari al seu, i ho fan seguint uns senyals imaginaris que els indiquen el camí real que han de seguir.
El meu amic imaginari rep tot de consells de bona voluntat, que li diuen que no vagi en contra del sentit comú, i segueixi els senyals i les indicacions dels policies urbans imaginaris, o dels membres de l'aparell imaginari de poder.
Un dia el meu amic imaginari surt del camí, i se n'adona que els seus veïns no fan altra cosa que anar donant voltes per la mateixa via. Des de la seva nova perspectiva, veu que fora de les vies assenyalades s'està construint una realitat paral·lela a esquenes de la gent, i decideix tornar al camí per avisar-los. Alguns se l'escolten, però el meu amic imaginari topa amb la incomprensió d'una part dels vilatans, amb la sordesa d'una altra part, i amb els membres de l'aparell imaginari que no tan sols ataquen al meu amic imaginari, sinó que amenacen als altres vilatans de no facilitar-los l'avituallament si decideixen fer cas al meu amic imaginari.
El meu amic imaginari, i els pocs que l'han seguit, tracten d'arribar a cada un dels grups veïnals imaginaris i explicar-los el que està succeint, però se n'adonen que en tots ells hi ha un membre de l'aparell imaginari. El meu amic imaginari i els seus aliats no defalleixen, i troben ressò fora de la vila imaginària, i mica en mica veuen que hi ha més gent que s'arrisca a sortir del camí.
Però, ai las!, el meu amic és tan sols un amic imaginari, i per tant el final d'aquesta història no deixa de ser una situació que cada lector haurà d'imaginar.
Els que toquem de peus a terra tenim molta imaginació. 

Les claus d'un sistema educatiu ineficient (2)

Continuant al post anterior, accediu a la conferència posterior d'en Ken Robinson. Confirmo que existeix versió subtitulada en 49 idiomes, entre ells el nostre.

L'aprenentatge acadèmic de qualsevol persona constitueix el seu bagatge, un bagatge amb una varietat de temes enorme, la majoria dels quals no utilitzarà a la pràctica en el món professional. Però el fet que no els hagi d'utilitzar no vol dir que no hagin estat importants, perque constitueixen els ingredients necessaris per a "cuinar" els "plats" que satisfan les necessitats de supervivència al món laboral. No obstant el que acaba diferenciant els professionals bons dels dolents o dels brillants, és la capacitat creativa dels individus, allò que els fa trobar la solució ideal davant de cada entrebanc professional.
Comparteixo totalment el pensament de K.Robinson, constatat al llarg de la meva etapa de formació, des de l'etapa preescolar fins la universitària.
Tret d'alguna excepció, en el temari de cada assignatura es dona prioritat a la quantitat que a la qualitat, s'exigeix a tothom el mateix grau de coneixement. D'altra banda, existeix quelcom anomenat "dinàmica de grup" que impedeix progressar i desmotiva als alumnes més destacats per no perjudicar als alumnes menys destacats, alumnes que dit de pas, es troben estudiant perque la llei els obliga i el sistema educatiu els condemna fins als setze a perdre un temps que podrien haver aprofitar per desenvolupar les seves capacitats.
Es tracta d'un sistema destinat a la mediocrització, que implica un gran malbaratament de recursos i una dilapidació de capital humà de la societat.
Reflexionem-hi!

Les claus d'un sistema educatiu ineficient

Si hom busca les causes que expliquen per què els sistemes educatius de les societats occidentals no funcionen, cal anar a les bases dels seus origens. En aquesta entrada m'estalviaré les paraules, perquè trobo que difícilment trobaré algú que ho expliqui millor i de manera més didàctica que en Ken Robinson en el link que us adjunto:

Això sí, aviso als navegants que el seguiment de l'article requereix un mínim de coneixements d'anglès. M'han dit que existeix la possibilitat de subtitular. Espero que en gaudiu del seu contingut.

La dependència financera

En condicions normals, l'organisme que hauria de vetllar pel crèdit a les empreses catalanes hauria de ser l'Institut Català de Finances (l'ICF).
Però Catalunya no viu en condicions normals, car l'Estat espanyol ens sotmet a un espoli que el Cercle Català de Negocis xifra en 22.000 milions d'euros anyals. Per adonar-se'n del que representa la xifra en qüestió, acompanyo les xifres del pressupost 2010 de la Generalitat de Catalunya, que podeu consultar accedint al link: http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/GUI_L_CAT.pdf):
a) pressupost Administració Generalitat: 32.519 milions d'euros
b) pressupost SCS/ICS/ICASS: 14.088 milions d'euros

c) pressupost entitats autònomes administratives: 926 milions d'euros
d) pressupost entitats autònomes comercials/financeres: 138 milions d'euros
e) pressupost entitats de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat: 6.667 milions d'euros 
f) pressupost societats mercantils: 3.026 milions d'euros
g) pressupost consorcis: 3.099 milions d'euros
h) pressupost fundacions: 648 milions d'euros
Total pressupost 61.111 milions d'euros.

Això implica que el dèficit fiscal anyal de Catalunya denunciat pel Cercle Català de Negocis representaria més de la tercera part del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Obvio qualificacions i deixo al lector la llibertat de posar l'adjectiu que li escaigui oportú.

L'ICF té un pressupost de 1.628 milions d'euros, i s'inclou a l'apartat e) del pressupost de la Generalitat. Si d'aquesta xifra es descompten les despeses de funcionament, les d'amortitzacions de deute (públic o privat) i del pagament d'interessos, les de préstecs al sector públic i les de dipòsits i fiances, queda només un import de 560 milions d'euros per prestar al sector privat.

Si Espanya hagués optat realment per la fórmula de l'Estat de les Autonomies que tant predica, no existiria un Instituto de Crédito Oficial (ICO), perquè aquesta funció hauria estat traspassada. Però el procés descentralitzador engegat després del franquisme ha constituït una estafa pels catalans, on Espanya ha jugat a la puta i la ramoneta: "et cedeixo les setrilleres, però em reservo la sal, i a més no t'oblidis que l'oli només el puc carregar jo". Espanya no posa cap trava a que la Generalitat constitueixi l'ICF, però recorda que disposa de l'ICO per posar en evidència qui realment té la capacitat d'influir.

Bé, sigui com sigui, la insuficiència de l'ICF fa que les empreses catalanes hagin de mirar cap a l'ICO.

A través dels pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2010 , el govern de l'Estat espanyol va aprovar una línia de crèdits a través de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial), anomenada "ICO-liquidez" per un total de 10.100 milions d'euros.

Aquesta línia consistia en un ajut a les empreses en forma de préstec a tornar en un període d'un o cinc anys, amb un any de carència, a uns tipus d'interès atractius i sense comissions. L'objectiu del govern espanyol era injectar diners a les pimes en un  moment amb fortes restriccions per part de les entitats creditícies.

Però, ai las!, a diferència de l'ICF, amb l'ICO no s'hi parla directament. El Ministeri espanyol no ha volgut crear estructures administratives, i cedeixen la gestió administrativa i el control del risc a les entitats financeres, que són les que contacten amb els destinataris dels fons.

En teoria, l'estalvi de costos de l'ICO acaba suposant un segrest total dels fons per part de les entitats financeres, que els utilitzen com volen plenament conscients que no hi ha cap organisme que sotmeti la seva gestió al control. I això a la pràctica limita molt considerablement les perspectives del Govern.


Un exemple d'aquesta limitació el podem observar amb les línies ICO-liquidez esmentades. El Govern espanyol es posa la medalla l'ajuda a les empreses en un moment de restriccions creditícies, però la sinistra realitat és que les entitats financeres utilitzen aquests fons per altres finalitats.
Les pimes catalanes han observat com els bancs i les caixes d'estalvi han obligat a les empreses a subscriure préstecs ICO sense que això els hagi comportat l'ingrés de fons líquids. Les entitats informaven als seus clients que els seus analistes de riscos no aprovaven les renovacions de pòlisses de circulant i les instaven a convertir-les en crèdits a un, tres o cinc anys, amb un any de carència.

En altres casos, l'estratègia de les entitats financeres era molt més subtil, ja que se'ls posava en la disjuntiva d'escollir entre subscriure el préstec ICO o renovar les pòlisses a preus caríssims.

Així, les empreses catalanes no han obtingut la liquidesa promesa, sinó que se'ls ha reestructurat el deute de curt a llarg termini, per finançar operacions de circulant, i amb un canvi de creditor.

Per la seva banda, les entitats financeres han aconseguit reduir el seu risc, traslladant la responsabilitat del crèdit i el risc d'impagament cap a l'ICO, que acaba assumint el risc de les operacions; o dit d'altra manera, els bancs han sanejat part de les seves finances a costa dels pressupostos públics, amb la connivència del govern, que no ha mogut ni un sol dit per impedir-ho, i que a més els ha retribuït les comissions pertinents per aquestes operacions.

Convé recordar-ho, perquè la lluita per la independència de Catalunya no serà només una qüestió política, doncs actualment existeix una classe financera que té segrestada la classe política de l'Estat espanyol.

El primer pas ha de consistir en eliminar la dependència financera per funcionar. A Catalunya, ciutadans i empreses ens hem acostumant a viure dels recursos externs, sigui mitjançant subvencions i ajudes, sigui mitjançant crèdits. Això acaba convertint-nos en esclaus, doncs ens toca ballar la cançò que volen cantar les administracions que ens subvencionen o les entitats prestadores.

Si no volem perdre la nostra identitat, hem de saber autofinançar-nos.

La bona gestió per davant dels objectius

Avui llegia al Nació Digital un interessant article del Sr. Joan Carretero, del qual adjunto el link: http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1132/col/lapse/financer/catalunya.
Al moment d'escriure aquesta entrada he tingut la paciència de rellegir els 54 comentaris fets pels internautes, i descobreixo amb un alt grau d'escepticisme com només dos d'ells fan referència al contingut de l'article del Dr. Carretero.
La resta són proclames a favor o en contra, crítica sectària i poca argumentació, i resposta a comentaris previs sense cap al·lusió a l'article.
No és que m'hi oposi a que la gent digui el que pensi, però faig una reflexió en veu alta: caldria que ens plantegéssim seriosament aquesta tendència que tenim els catalans de perdre el temps fent comentaris que ni ajuden a establir ponts de col·laboració, ni serveixen enriquir el diàleg.
Bé, ja he parlat massa i vull torno a l'origen de tot: el contingut de la reflexió del Sr. Carretero, que es podria resumir, sota el meu criteri, en cinc en punts importants:
1) La delicada situació de les finances de la Generalitat
2) La manca d'obtenció de finançament extern que ha motivat l'emissió de deute públic
3) Les raons que expliquen el col·lapse actual, que es resumeixen en dues: un sistema fiscal que implica una sortida neta de recursos (l'espoli), i una gestió ineficient del Govern de la Generalitat
4) Una proposta original: demanar responsabilitats penals als governants per malbaratament de recursos públics
5) Una reflexió final: més enllà de la independència, el més important és una bona gestió.
Passaré a comentar-los:
(1) Respecte el primer punt, el Sr. Carretero comença per fer un paral·lelisme entre la situació financera de les empreses catalanes i les de la Generalitat.
En aquest punt, convé matisar que ni el Sr.Carretero ni jo tenim un coneixement fefaent dels comptes públics. Es tracta d'una limitació important, perquè això ens porta a opinar sobre "inputs" informatius referits a les finances de la Generalitat.
És per això que em pregunto si és normal que els ciutadans, que som els que aportem amb els nostres impostos els recursos que permeten el funcionament de la Generalitat, trobem una densa opacitat que ens impedeix obtenir informació de la gestió dels recursos que hem aportat. Aquesta qüestió caldria traslladar-la al conjunt de les administracions públiques. Els anglesos tenen un gran mot per definir el treballador públic (sia polític, sia funcionari): "civil servant", és a dir servidor del ciutadà.

Els polítics i funcionaris haurien de tenir sempre present que es troben al servei del ciutadà, i que en conseqüència han de retre els comptes de la seva gestió. I evidentment, la millor forma de fer-los públics és fer-los transparents; avui seria tecnològicament factible i no excessivament car, dotar de visibilitat a través de la xarxa d'internet els comptes de les administracions públiques. No hi ha millor control de la gestió que aquell que es pot fer a diari.
(2) La manca d'obtenció de finançament ha estat la causa d'ofec de moltes empreses catalanes, i aquest mal també el pateix la Generalitat.
No obstant les causes són molt diferents. Mentre la raó de les retallades del crèdit a les pimes ha vingut provocat per les entitats financeres, de manera que la restricció financera ha afectat l'activitat econòmica, en el cas de la Generalitat ha estat a la inversa: la sobre-activitat pública ha portat a una restricció financera.
El que és greu és que la sobre-activitat s'hagi basat en uns pressupostos d'ingressos excessivament optimistes, que no s'han pogut complir, en part perque l'evolució ha esta pitjor de l'esperada i en part perquè Espanya tampoc ha complert els seus compromisos. Sota el meu criteri és una covardia donar la culpa als altres per no haver aportat els ingressos promesos, i no reconèixer que un no pot comprometre's a pagar si no ha rebut els ingressos necessaris per fer-lo.
Sobre l'emissió dels bons, cal distingir el punt de vista de l'inversor i el de la Generalitat.

A nivell particular d'inversor, es tracta d'un bon producte, perquè actualment n'hi ha poques entitats que donin un 4,75% a un any i no cobrin despeses de comissions, tret de les de custòdia.

A nivell de la Generalitat, val a dir que actualment les empreses paguen pòlisses financeres a uns preus de l'Euribor a 3 mesos més diferencials entre un 1,5% i un 2'5%, i no és preocupant el pagament d'un tipus del 4,75%, car tampoc està tan lluny del mercat, i més considerant que els tipus estan pujant.

El que resulta indecent és pagar una comissió als bancs del 3%; això sí està fora de mercat. Les empreses difícilment paguen més d'un 1,25% de comissió d'obertura. No m'estranya que entre les entitats hi hagi òsties per comercialitzar-los.

No crec que hi hagi risc d'insolvència. Hauria d'haver un daltabaix molt espectacular (per exemple que el Partit Popular governés) perquè qui guanyi les eleccions no respecti els compromisos de la Generalitat. En tot cas, penso que acabat l'any, hi haurà una oferta de renovació dels bons actuals per allargar el perúiode de retorn.
Amb tot, la millor forma de funcionar és no dependre del crèdit, sinó de l'autofinançament. En aquest sentit, la Generalitat té un seriós problema, que no tindrà fàcil solució, perquè tot sembla indicar que les polítiques d'estirar el braç més enllà de la màniga ja es feien abans del Tripartit
(3) Sobre l'espoli no puc aportar més del que han aportat homes com en Jacint Ros, en Xavier Roig, en Jordi Pons i Ramon Tremosa, Francesc Cabanes, o la gent del Cercle Català de Negocis. Sobre la ineficiència de la gestió caldria distingir el que hom entén per ineficiència. Concretament caldria matisar que no es pot considerar ineficiència destinar recursos al compliment d'uns objectius polítics en el que s'hi està en desacord. Però en canvi convé analitzar l'eficiència de cada una de les polítiques portades a terme, prenent en consideració la situació d'origen, l'assoliment dels objectius, i sobretot si els recursos destinats han estat els adequats. M'estranya que fins ara no s'hagi plantejat una due dilligence en l'àmbit de les administracions.
(4) L'exigència de les responsabilitats penals als dirigents que porten una entitat a la situació de fallida és una proposta prou interessant. Llàstima que Catalunya està sotmesa a l'ordenament jurídic espanyol, i que en aquest sentit, no hi haurà res a fer. En l'àmbit penal espanyol, cal distingir entre el que es considera una gestió dolenta i el que es considera una actuació punible. Una gestió dolenta no implica mai cap delicte en una empresa, doncs al cap i a la fi, són els socis els que decideixen posar i treure els seus administradors quan ho estimen oportú. No obstant, en una gestió pública, els ciutadans no poden substituïr en qualsevol moment els gestors públics, i m'agradaria saber quina jurisprudència podria generar aquest procés.
(5) La independència és un objectiu a assolir, però  la bona gestió no pot ser mai un objectiu, ha de ser un requeriment ineludible. De fet no s'aconseguirà mai la independència si els partits que la defensen no fan una bona gestió. La prova la tenim amb Esquerra, l'única força que representava l'independentisme català parlamentari, car la gestió deficient d'aquests anys ha fet disminuir el volum dels seus afiliats i totes les enquestes vaticinen una gran baixada.

Les excuses les posen els perdedors

Els catalans som un poble difícil d'entendre, però hi ha una cosa que ens caracteritza per sobre de tots els altres pobles: la capacitat de trobar respostes exculpatòries per tot.
És un fet que en el darrer any ha crescut el sentiment independentista, i ho prova la quantitat de consultes realitzades arreu del territori o la manifestació del 10 de juliol.
Avui, darrer dia per establir coalicions, serà un fet la incapacitat de crear un únic moviment que reculli aquest sentiment al nostre Parlament.
Hem escoltat les raons per anar en solitari de CIU, d'Esquerra, de Solidaritat i de Reagrupament, i tot i que es poden compartir o no, la majoria d'elles tenen un sentit de partit.
No fa gaire vaig sentit una frase que resumeix molt bé el que som els catalans: "posa un sofà, i tohom el votarà; seu algú al sofa, i més de la meitat deixaran de votar."
Jo crec que tants anys de submissió han afectat molt negativament al nostre sentit de col·lectivització; ens preocupem més dels punts de desacord que en treballar per establir ponts de diàleg i col·laboració. Però els punts de desacord no es poden eliminar, s'han de saber gestionar.
I la gestió és la paraula clar en tot això.
Al món privat, el gestor ha de resoldre conflictes, perque si no ho fa se'l relleva; i ho ha de fer bé, perque si ho fa malament també se'l relleva.
En política no interessa resoldre el conflicte, en política interessa treure profit del conflicte.
Jo n'estic fart de sentir excuses; jo vull demanar responsabilitats. Tots aquells que demanaven un aplec de forces independentistes haurien de presentar la dimissió per haver fracassat en el seu intent.
Lluny de dimitir, trobem que tots els partits tenen magnífiques raons per seguir en solitari, i acusen als altres de la manca d'acord. Tenen un gran ventall d'excuses.
De petit, un entrenador em va dir una frase que no se m'ha oblidat mai: només els perdedor s'han d'excusar.
Conclusió: hi hem perdut tots.