Avui vull seguir incidint en un altre aspecte, més enllà de debats de militància culé o perica, i lluny de fonamentalismes esportius : és de debò el Barça més que un club?
En general, m'avorreixen els partits de futbol, tot i reconèixer que simpatitzo amb el Barça i amb tots aquells que intenten un joc més vistós que pragmàtic.
El que m'atrau del futbol en general, i del Barça en particular, és la seva vessant social i sociològica, i sota aquest punt de vista, al voltant de la qüestió precedent, hi ha un gran ventall de matisos que enriqueixen les respostes i qüestions addicionals.
És un fet constatat que el 80% dels catalans ha anat votant als darrers anys almenys una de les dues forces majoritàries: PSC o CIU, partits que es caracteritzen per tenir un posicionament ambigu en els seus plantejaments, sobretot perquè la manca de posicionament els possibilita tenir una base de militància o vot àmplia. M'encurioseix comprovar a diari les filigranes que fan per satisfer l'ampli ventall de sensibilitats que recullen. Barroerament, diria que juguen "a la puta i la ramoneta": criden molt davant l'opinió pública mentre als parlaments adopten postures diferents, fins i tot contradictòries. I saben que en el fons, aquest plantejament no els suposa una gran pèrdua de vots ni quotes de poder, perquè la major part de la gent és poruga i no li agraden els canvis, i acaben escollint les opcions polítiques menys rupturistes.
Això mateix passa a Can Barça. Els seus socis no els agrada sentir-se incomodats, i en Joan Laporta incomodava a molts socis. Els incomodava molt perquè quan no hi havia arguments futbolístics per atacar al Barça, s'utilitzaven arguments identitaris. I als catalans ens incomoda molt les discussions identitàries, perquè és en aquest àmbit on es posa de manifest l'acomplexament de la societat catalana.
L'Eliseu Climent deia que el problema del nostre país és que qui té identitat no té diners, i qui té diners no té identitat. Estic d'acord amb aquest aforisme, però si em permet l'Eliseu, m'agradaria complementar-lo: entre els que tenen diners i els qui no en tenen, hi ha un munt de gent; un munt de gent que quan els preguntes "Com va?" et responen "anar fent"; un munt de gent que en la seva majoria té serioses dificultats per expressar clarament i uniforma la seva identitat.
És un fet constatat que el 80% dels catalans ha anat votant als darrers anys almenys una de les dues forces majoritàries: PSC o CIU, partits que es caracteritzen per tenir un posicionament ambigu en els seus plantejaments, sobretot perquè la manca de posicionament els possibilita tenir una base de militància o vot àmplia. M'encurioseix comprovar a diari les filigranes que fan per satisfer l'ampli ventall de sensibilitats que recullen. Barroerament, diria que juguen "a la puta i la ramoneta": criden molt davant l'opinió pública mentre als parlaments adopten postures diferents, fins i tot contradictòries. I saben que en el fons, aquest plantejament no els suposa una gran pèrdua de vots ni quotes de poder, perquè la major part de la gent és poruga i no li agraden els canvis, i acaben escollint les opcions polítiques menys rupturistes.
Això mateix passa a Can Barça. Els seus socis no els agrada sentir-se incomodats, i en Joan Laporta incomodava a molts socis. Els incomodava molt perquè quan no hi havia arguments futbolístics per atacar al Barça, s'utilitzaven arguments identitaris. I als catalans ens incomoda molt les discussions identitàries, perquè és en aquest àmbit on es posa de manifest l'acomplexament de la societat catalana.
L'Eliseu Climent deia que el problema del nostre país és que qui té identitat no té diners, i qui té diners no té identitat. Estic d'acord amb aquest aforisme, però si em permet l'Eliseu, m'agradaria complementar-lo: entre els que tenen diners i els qui no en tenen, hi ha un munt de gent; un munt de gent que quan els preguntes "Com va?" et responen "anar fent"; un munt de gent que en la seva majoria té serioses dificultats per expressar clarament i uniforma la seva identitat.
La dificultat no rau tant en definir-se, sinó en ser uniforme en aquesta definició. Vaig conèixer un anglès de tercera generació nascuda a Catalunya, que malgrat haver viscut tota la seva punyetera vida al nostre país, sempre es definia com a anglès, i em deia que en general els catalans ens sentim molt orgullosos de la nostra identitat al nostre país, però anem perdent l'orgull i l'autoestima quan travessem l'Ebre. Haig de reconèixer que aquell fill de puta d'anglès ho va clavar.
Tornem al Barça. Una part important de la massa social i de simpatitzants del Barça està formada per gent que es defineix (1) com a espanyola, o (2) com a catalana i espanyola alhora, que en realitat són espanyols acomplexats de ser-ho. És normal que aquesta gent no vulgui tenir un president com en Laporta i molts ho diuen sense embuts. Tot el meu respecte i no tinc res a dir.
Hi ha d'altres plantejaments dignes de ser analitzats per un professional de la malament anomenada autoajuda. Són els acomplexats, aquells que potser es defineixen com a només catalans però que senten com a seus els èxits de la selecció espanyola. Aquests són crítics amb en Laporta, i tracten de justificar i argumentar els seus posicionaments amb plantejaments buits de contingut com per exemple "el Barça ha d'estar per damunt d'ideologies" (en realitat volen dir "no pot anar contra la meva ideologia") o allò tan ridícul com "el president ha de sumar i no restar", com si les declaracions d'un president fessin canviar els sentiments dels aficionats del Barça.
Tot i que respecto totes les opinions, les dels acomplexats traspuen dependència; estan més fonamentades en la reacció que en la reflexió, i en concret en la pròpia incapacitat de resposta, sempre pendent de "el què diran" per sobre de "el que ha dit". Són de gent que tenen aversió al risc i un alt nivell d'acomplexament, que pensen que davant els problemes és millor defugir-ne enlloc de fer-hi front.
Tornem al Barça. Una part important de la massa social i de simpatitzants del Barça està formada per gent que es defineix (1) com a espanyola, o (2) com a catalana i espanyola alhora, que en realitat són espanyols acomplexats de ser-ho. És normal que aquesta gent no vulgui tenir un president com en Laporta i molts ho diuen sense embuts. Tot el meu respecte i no tinc res a dir.
Hi ha d'altres plantejaments dignes de ser analitzats per un professional de la malament anomenada autoajuda. Són els acomplexats, aquells que potser es defineixen com a només catalans però que senten com a seus els èxits de la selecció espanyola. Aquests són crítics amb en Laporta, i tracten de justificar i argumentar els seus posicionaments amb plantejaments buits de contingut com per exemple "el Barça ha d'estar per damunt d'ideologies" (en realitat volen dir "no pot anar contra la meva ideologia") o allò tan ridícul com "el president ha de sumar i no restar", com si les declaracions d'un president fessin canviar els sentiments dels aficionats del Barça.
Tot i que respecto totes les opinions, les dels acomplexats traspuen dependència; estan més fonamentades en la reacció que en la reflexió, i en concret en la pròpia incapacitat de resposta, sempre pendent de "el què diran" per sobre de "el que ha dit". Són de gent que tenen aversió al risc i un alt nivell d'acomplexament, que pensen que davant els problemes és millor defugir-ne enlloc de fer-hi front.
Ben mirat, les posicions de Can Barça no deixen de ser el reflex en el mirall de la situació política del país.
Les primeres decisions del nou president han estat anar a demanar perdó per quelcom que no ha fet ell sinó un altre, i fer el ridícul al voltant de la presidència d'honor del club: o es respecta o se li retira la medalla, però no pot deixar en mans de la majoria una decisió difícil i rentar-se les mans. D'això se'n diu covardia i mostra una debilitat de lideratge.
Un company em deia que no tenia dret a opinar perquè no en sóc, de soci, i li vaig fer la pregunta: és el Barça més que un club?
Si la resposta és que no, doncs aleshores el meu company té raó, i no tinc res a dir sobre un club al que no pertanyo.
Un company em deia que no tenia dret a opinar perquè no en sóc, de soci, i li vaig fer la pregunta: és el Barça més que un club?
Si la resposta és que no, doncs aleshores el meu company té raó, i no tinc res a dir sobre un club al que no pertanyo.
Però els socis del Barça se'n vanten de ser més que un club, i aleshores han de reconèixer que tothom té el dret a expressar el que li "passi pels ous". En el meu cas, no m'agrada veure com un xixarel·lo representa el Barça, que agradi o no, avui en dia representa la més internacional de les institucions catalanes conegudes arreu del món. (Això tampoc deixa gaire bé el que som els catalans)
L'altre dia em vaig assabentar que el dia de la manifestació de Barcelona, en José Montilla, el president de la Generalitat, va participar en el programa de Telecinco de La Noria, i que mentre estava parlant, el van interrompre per anar a publicitat. No és només això el que m'indigna; el que és indignant és que el president de tots els catalans no pengés el telèfon davant aquesta falta de tacte i de respecte, i es quedés esperant durant 7 minuts a que Telecinco passés els anuncis que tants beneficis li reporten.
Les actituds dels dos màxims representants del poble català són inadmissibles, i no podem permetre que continuïn malbaratant la dignitat dels catalans amb les seves accions.
L'altre dia em vaig assabentar que el dia de la manifestació de Barcelona, en José Montilla, el president de la Generalitat, va participar en el programa de Telecinco de La Noria, i que mentre estava parlant, el van interrompre per anar a publicitat. No és només això el que m'indigna; el que és indignant és que el president de tots els catalans no pengés el telèfon davant aquesta falta de tacte i de respecte, i es quedés esperant durant 7 minuts a que Telecinco passés els anuncis que tants beneficis li reporten.
Les actituds dels dos màxims representants del poble català són inadmissibles, i no podem permetre que continuïn malbaratant la dignitat dels catalans amb les seves accions.
