Les meves experiències vitals m'han dut inexorablement a la conclusió que l'home és ineficient per naturalesa, i la creació de sistemes d'organització de recursos, tasques i persones esdevenen una forma de minitmitzar les conseqüències de les errades que les persones cometem involuntàriament.
A la dècada dels 90, un psicòleg americà anomenat Daniel Goleman va publicar un tractat sobre el que ell va anomenar Intel·ligència emocional que va significar una petita revolució en el món de la gestió empresarial. El gran èxit d'aquest autor és haver descobert la sopa d'all i haver-la venut com una creació seva, cobrant indecents quantitats de rendes fruit d'una recopilació de pensaments que 5.000 anys abans ja havien estat definits en el món budista i confucionista.
Des del taylorisme de principis del segle XX fins a la dècada dels 90, el món empresarial havia definit mil i una teories posant l'èmfasi en la millora dels sistemes organitzatius. La petita revolució de Goleman va ser apuntar la importància del capital humà no com un recurs més, sino com a recurs clau, que cal gestionar adequadament perque motivat i combinat permet augmentar la rendabilitat i productivitat. D'alguna manera, va introduir el concepte d'humanització dins del capitalisme, i ha estat el precedent de conceptes com els de la conciliació laboral i familiar.
La meva opinió personal la resumiré amb una introducció.
El sistema occidental ja no té res a veure amb aquell capitalisme del segle XIX teoritzat per Karl Marx. Aquell capitalisme basat en l'explotació de les classes baixes en sectors industrials o miners, ha evolucionat cap un sistema més complexe i molt més fort i compacte, dominat pel capital financer.
Les classes baixes ja no es troben majoritàriament en el món occidental, sino en el tercer món. Al capital financer ja no li cal explotar-les, sino que en té prou procurant que una colla de sicaris corruptes a tots els països del món s'encarreguin d'aquesta feina bruta. Aquestes classes baixes a vegades es revolten, però sempre acaben amb l'ascensió al poder d'una colla de nous corruptes.
Al primer món, en canvi, ja no hi ha revolucions. És un món on la major part de la gent pertany a la classe mitjana, un grup molt heterogeni que inclou des de funcionaris fins empresaris, que viu prou confortablement, i que en té prou amb seguir mantenint el seu nivell de vida dins d'aquesta cultura que anomenem de l'oci; de fet els seus components aspiren a pujar alguns esglaons en les diferents estratificacions socials fins a les classes altes. El món occidental també té les seves classes baixes, formades en la seva major part pels immigrants que venen d'un tercer món del qual han fugit, i es dediquen a treballar sense buscar merdé, amb l'objectiu d'esdevenir algun dia classe mitjana o alta del primer món. Les classes dirigents ja no són els empresaris; són els financers qui decideixen i coloquen als dirigents de les principals empreses. No necessiten ni tan sols ser propietaris de les empreses, sino que en tenen prou en ser els principals creditors per fer ballar a les empreses el so de la cançò que volen. Als ciutadans els acaben controlant mitjançant monopolis de serveis bàsics: subministrament d'energia, carburant, etc, ..., en unes relacions comercials que no són lliures perque aquests monopolis imposen les condicions.
Per què les mateixes multinacionals que apliquen els principis de la intel·ligència emocional en les seves oficines de Londres o Milan, no ho fan en els centres de producció que tenen a Thailàndia o a Senegal?
La resposta és òbvia: els principis de la intel·ligència emocional han estat una eina collonuda per enganyar a les classes mitjanes del primer món; se'ls fa creure que la seva contribució és important i tant o més decisiva com més implicada està en l'equip de treball, se'ls diu que ja que s'ha de treballar és millor fer-ho en el millor ambient laboral possible i així segueixen vivint confusament felices.
Stolpersteine a l'Hospitalet de Llobregat
Fa 5 mesos
