Indigneu-vos!

Stephane Hessel és una persona de nacionalitat francesa, que va viure amb intensitat la Resistència enfront els nazis i que va participar en l'elaboració de la Declaració dels Drets Humans. L'any passat, als seus 93 anys, va causar un gran impacte a la societat francesa amb la publicació del seu llibret "Indignez-vous!", un petit pamflet dirigit en especial a la joventut francesa. En aquest llibret, que a França s'ha venut com a xurros a tres euros la peça, alerta contra la desmobilització generalitzada, reivindica la indignació com el motor més gran de mobilització de la societat, i denuncia que existeixen motius suficients per indignar-se i rebel·lar-se. Quan llegia el llibre, en la llengua de Cyrano de Bergerac, no podia deixar de recordar el film "Network", aquella fantàstica pel·lícula d'en Sidney Lumet, que recomano fermament perquè continua sent perfectament d'actualitat (Adjunto un link per qui en vulgui fer un mos: NETWORK).
Al nostre país, a més tenim altres motius per sentir-nos indignats.
El mes passat vaig saber que l'Editorial Destino editaria la traducció al català i al castellà del llibret de Hessel, amb pròleg de José Luís Sampedro. Aquest autor és un economista que ha triomfat amb llibres de ficció, on destacaria "El somriure etrusc", una gran novel·la que, malgrat el seu èxit, no tinc constància que hagi estat traduïda al català. Sí, és indignant, però si l'autor d'una gran obra literària escriu en la llengua d'Andrés Pajares, cap editorial es molesta en traduir-la al català; "no cal", diuen amb menyspreu.
Si el menyspreu anterior no fos prou indignant, el lector d'aquest bloc ha de saber que fa un parell de setmanes que pot trobar a les llibreries el llibret de Hessel, però només en versió castellana, "comme il faut". Quan pregunto al llibreter on és la versió catalana, encara m'indigno més, perquè o no tenen constància que existeixi versió catalana, o assumeixen com un fet normal que la versió catalana trigui més en arribar.
Finalment, la indignació arriba al límit de la paciència quan descobreixo el preu de venda; aquest llibret, d'escasses vint-i-vuit pàgines comptant el pròleg, costa cinc euros!
Romanc a l'espera de veure l'edició catalana a les llibreries, i estic segur que trobaré més motius per indignar-me: que el preu de la traducció catalana sigui superior al de la castellana (acostuma a passar), que la traducció sigui deficient (també) o que, senzillament, arribi a la meitat o una tercera part dels punts de venda de l'edició espanyola.
Afortunadament, estic indignat!
La indignació em fa sentir viu i em dona arguments per dir Prou!
Així que, companys, Indigneu-vos!

Una història imaginària

Tinc un amic imaginari, que viu en una vila imaginària.
Aquest amic imaginari camina pels carrers de la seva vila imaginària i veu com la resta dels seus veïns caminen en sentit contrari al seu, i ho fan seguint uns senyals imaginaris que els indiquen el camí real que han de seguir.
El meu amic imaginari rep tot de consells de bona voluntat, que li diuen que no vagi en contra del sentit comú, i segueixi els senyals i les indicacions dels policies urbans imaginaris, o dels membres de l'aparell imaginari de poder.
Un dia el meu amic imaginari surt del camí, i se n'adona que els seus veïns no fan altra cosa que anar donant voltes per la mateixa via. Des de la seva nova perspectiva, veu que fora de les vies assenyalades s'està construint una realitat paral·lela a esquenes de la gent, i decideix tornar al camí per avisar-los. Alguns se l'escolten, però el meu amic imaginari topa amb la incomprensió d'una part dels vilatans, amb la sordesa d'una altra part, i amb els membres de l'aparell imaginari que no tan sols ataquen al meu amic imaginari, sinó que amenacen als altres vilatans de no facilitar-los l'avituallament si decideixen fer cas al meu amic imaginari.
El meu amic imaginari, i els pocs que l'han seguit, tracten d'arribar a cada un dels grups veïnals imaginaris i explicar-los el que està succeint, però se n'adonen que en tots ells hi ha un membre de l'aparell imaginari. El meu amic imaginari i els seus aliats no defalleixen, i troben ressò fora de la vila imaginària, i mica en mica veuen que hi ha més gent que s'arrisca a sortir del camí.
Però, ai las!, el meu amic és tan sols un amic imaginari, i per tant el final d'aquesta història no deixa de ser una situació que cada lector haurà d'imaginar.
Els que toquem de peus a terra tenim molta imaginació. 

Les claus d'un sistema educatiu ineficient (2)

Continuant al post anterior, accediu a la conferència posterior d'en Ken Robinson. Confirmo que existeix versió subtitulada en 49 idiomes, entre ells el nostre.

L'aprenentatge acadèmic de qualsevol persona constitueix el seu bagatge, un bagatge amb una varietat de temes enorme, la majoria dels quals no utilitzarà a la pràctica en el món professional. Però el fet que no els hagi d'utilitzar no vol dir que no hagin estat importants, perque constitueixen els ingredients necessaris per a "cuinar" els "plats" que satisfan les necessitats de supervivència al món laboral. No obstant el que acaba diferenciant els professionals bons dels dolents o dels brillants, és la capacitat creativa dels individus, allò que els fa trobar la solució ideal davant de cada entrebanc professional.
Comparteixo totalment el pensament de K.Robinson, constatat al llarg de la meva etapa de formació, des de l'etapa preescolar fins la universitària.
Tret d'alguna excepció, en el temari de cada assignatura es dona prioritat a la quantitat que a la qualitat, s'exigeix a tothom el mateix grau de coneixement. D'altra banda, existeix quelcom anomenat "dinàmica de grup" que impedeix progressar i desmotiva als alumnes més destacats per no perjudicar als alumnes menys destacats, alumnes que dit de pas, es troben estudiant perque la llei els obliga i el sistema educatiu els condemna fins als setze a perdre un temps que podrien haver aprofitar per desenvolupar les seves capacitats.
Es tracta d'un sistema destinat a la mediocrització, que implica un gran malbaratament de recursos i una dilapidació de capital humà de la societat.
Reflexionem-hi!

Les claus d'un sistema educatiu ineficient

Si hom busca les causes que expliquen per què els sistemes educatius de les societats occidentals no funcionen, cal anar a les bases dels seus origens. En aquesta entrada m'estalviaré les paraules, perquè trobo que difícilment trobaré algú que ho expliqui millor i de manera més didàctica que en Ken Robinson en el link que us adjunto:

Això sí, aviso als navegants que el seguiment de l'article requereix un mínim de coneixements d'anglès. M'han dit que existeix la possibilitat de subtitular. Espero que en gaudiu del seu contingut.