La buidor dels mots

Ahir en arribar a casa, la dona tenia posada la televisió en el 3/24 i el primer que vaig sentir fou la veu d'en Duran i Lleida, que més o menys deia: "el problema és vostè i el seu govern; s'ha acabat, segons el nostre parer, la seva etapa com a president" .
Em va sobtar la duresa d'unes expressions poc habituals en un polític d'un tarannà més aviat moderat i conciliador. Poc després descobreixo que, tot i les dures paraules pronunciades, CIU ha permès amb la seva abstenció que el decret de les mesures tiri endavant.
No perdré ni un minut a comentar ni la reforma ni la forma d'aprovar-la, ni la seva necessitat. I se me'n foten les raons per les quals CIU ha pres la seva decisió.
Si avui, dia 28 de maig de 2010, algú entra a la pàgina web d'Unió Democràtica de Catalunya descobrirà una pestanya que diu "El dir i el fer", que comença dient: "La coherència entre allò que es diu i allò que es fa constitueix, sens dubte, un dels grans actius d'Unió Democràtica de Catalunya." 
Home, permeteu-me que us digui, als d'Unió, que si la coherència és un vostres dels grans actius, aneu pensant en un pla de viabilitat per reflotar la vostra imatge, perquè teniu aquest actiu totalment devaluat.
És versemblant permetre que s'aprovi el pla d'austeritat que ha dissenyat, i alhora demani galdosament la dimissió del govern? D'això els catalans en diem fer "la puta i la ramoneta".
La incongruència entre el que es diu i el que es fa és un reflex del que ha estat durant els darrers anys l'actuació dels governants catalans, i per això som on som. Què esperen aconseguir "fent pedagogia a Espanya" si ni tan sols els podem entendre nosaltres?
No se n'adonen que aquestes són les causes de la desafecció dels catalans al carrer?
L'altre dia pujava de la Ciutadella pel carrer Nàpols, i vaig caure de cul quan vaig veure la seu d'UDC. No posaré en dubte que la inversió estarà perfectament justificada, documentada i auditada, però el cost de fer aquella entrada de marbre (i no he vist la resta) resulta moralment i ètica inacceptable; és un malbaratament de recursos públics, perquè no li cal un local tan majestuós per fer la seva obra política.
Caldria debatre si els partits polítics han de finançar-se a través dels pressupostos públics, però si ho fan, hauríem de vetllar perquè aquests diners siguin ben utilitzats. 
I també hem de fer un seriós exercici de reflexió per canviar les estructures actuals dels partits polítics, perquè en cas contrari, el que no va aconseguir el franquisme per la força i la coacció (eliminar la dissidència), ho aconseguiran aquesta colla de dropos que porten les brides dels partits polítics a través de la desídia i el malbaratament de recursos.

La Catalunya veritablement optimista

Em fa molta gràcia sentir a l'autoanomenada classe progressista parlar amb tanta lleugeresa de la Catalunya optimista. Em fa molta gràcia perquè ho diuen en aquell to de solemnitat de qui es creu moralment superior als altres, i sobretot perquè la forma de justificar-ho (uns jocs olímpics, reformes de grans vies, etc, ...) deixa clara la seva baixesa d'esperit.
És molt roí el malbaratament de recursos públics per fer que el ciutadà cregui que els projectes il·lusionants són únicament els esdeveniments de caràcter lúdic o esportiu, i el cert és que el missatge sibil·lí aconsegueix confondre a molta gent, que pensa que l'alternativa seria donar la raó a la dreta.
En el fons el que volen és que els ciutadans seguim adormits, que només ens preocupem per qüestions banals. Els resulta millor que la gent es pregunti perquè l'arbitratge va contra el Barça o si la Diagonal ha de tenir més o menys vorera, que no pas que la gent arribi a qüestionar-se els diners que inverteixen en projectes ridículs, o la raó per la qual van engreixant-se la nòmina de càrrecs públics mentre les cues del Servei d'Ocupació no paren de créixer
A l'altre cantó ens trobem els responsables d'una tendència política sorgida d'una classe social mitjana-alta, de tendència conservadora, que durant molts anys va creure que la política de submissió era la millor manera de fer créixer el país, i que avui es dedica a finançar "tinglados" com el de la Casa Gran del Catalanisme, un projecte buit de contingut, que serveix perquè de tant en tant els seus protagonistes puguin seguir reunint-se amb copetes de cava i canapès (sorgits també dels pressupostos públics que acabem pagant tots), amb l'únic objectiu d'utilitzar-ho com a plataforma de promoció per al seu candidat a les properes eleccions del Parlament.
Voleu que us digui quina és la Catalunya optimista?
És la Catalunya formada per ciutadans desacomplexats, per tots aquells que han decidit posar punt i final a aquesta comedieta de tercera a la qual els nostres polítics ens volen fer actuar; d'aquells que no reben diners per malbaratar, però que compten amb el cor ple d'il·lusió, d'aquells ciutadans que de manera anònima (i molts cops enfrontant-se als equips de govern de llurs municipis) s'organitzen per tirar endavant la consulta que els nostres porucs polítics no s'atreveixen a impulsar; en definitiva són aquells ciutadans que a diferència dels partits polítics, enlloc de problemes veuen solucions; de fet, veuen "la solució".
Aquest és un moviment viu, que ha anat quallant i que no es pot aturar ni té marxa enrere. És una mobilització que s'ha anat teixint amb el fil del descontentament civil i que s'ha anat fent cada cop més ferm amb la trama de la il·lusió. Aquesta és de debò la Catalunya optimista, i espero que més aviat que tard sigui la dirigent.

La revolució pendent

Al món occidental, fa temps que vivim en una societat que es caracteritza per la manca d'empenta i de mobilització massiva de gent per cap altra cosa que no siguin esdeveniments esportius o d'esbarjo, d'un contingut cultural més aviat escàs.
Totes les civilitzacions s'han caracteritzat per representar activament les seves manifestacions d'alegria a través de la festa i l'esbarjo, i això em sembla molt bé. De fet, penso que és bo que per un o altre motiu (festa major, celebracions, ...) tota una col·lectivitat oblidi per un dia les seves misèries humanes i les possibles rancúnies cap a veïns per gaudir de moments d'esbarjo.
Trobo més discutible que la recerca de l'entreteniment s'hagi acabat convertint per molta gent en l'objectiu vital i principal a aconseguir.
Però el que trobo intolerable és que s'hagi acabat imposant un model on es menysprea la intel·lectualitat titllant-la d'elitista o d'esnobisme, i s'admira a persones que protagonitzen espais d'entreteniment amb un bagatge cultural pobre o nul.
Aquest model s'ha anat imposant amb la connivència de les classes dominants, a qui interessa que la col·lectivitat segueixi més aviat adormida i tracta de desincentivar les mobilitzacions socials. Les classes dirigents no volen súbdits que pensin o tinguin capacitat de reflexionar, sinó "borregos" que es deixin portar.
El meu avi era un pobre obrer de La Maquinista, nascut en una llar humil del Carrer Llenguadoc de Sant Andreu, a la que encara avui hi tinc família, que va rebre la formació justa per aconseguir els estudis per saber llegir i escriure. Però sent tan pobre i humil, tenia un gran respecte per la creació de l'art, i admirava profundament els poetes, als músics o als cantants d'òpera, i la seva gran preocupació havia estat que el seu fill (mon pare) rebés una bona formació i educació. I com ell, molts dels seus amics que vaig conèixer quan era un vailet.
Aquest respecte per la creació artística s'ha perdut, i quan analitzo les raons d'aquesta pèrdua de respecte em venen al cap dues raons:
- perquè en algun moment determinat algú va pensar que la producció artística podia representar un bon negoci, i va acabar convertint l'art en un producte subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda. Això ho veiem al mon literari o del cinema.
- perquè hi ha hagut un gran allau de pel·lícules i sèries televisives que han menystingut el paper dels pares i han fomentat l'interès per l'entreteniment enlloc de la reflexió.
En aquest context, s'ha anat fent grossa la idea de l'entreteniment i el "m'enfotisme", que és la més reaccionària de totes les iniciatives, doncs consisteix en desmotivar la gent. Els nostres polítics hi han col·laborat activament amb programes mal explicats, plens de contingut ideològic (i en molts casos demagògic) i buits de contingut pràctic. Per exemple, es discuteix més sobre la llengua vehicular als col·legis perquè s'evita parlar del nivell efectiu de l'educació rebuda pels nostres fills.
En el marc contextual anterior, ja considerem un èxit que un sindicat sigui capaç de mobilitzar 1.000 persones en una manifestació, o que una iniciativa popular com les consultes per la independència siguin capaces de mobilitzar fins un 20% de la ciutadania.
Jo estic a favor de les consultes i del canvi del model actual de partits, però penso que la revolució mes grossa que encara queda pendent és la de fomentar una bona educació i la cultura de l'esforç, i tornar a fomentar l'interès per la creació artística.
I aquesta revolució no la podem deixar en mans de la classe política, governants i opositors, perquè no tindran cap interès en dur-la a terme. Aquesta revolució l'hem de començar tots nosaltres, amb petits fets com per exemple obligar als nens a llegir una estona encara que vulguin veure els dibuixos d'en Tom i Jerry, dur-los de tant en tant a actes culturals encara que s'avorreixin i vulguin anar a jugar a futbol, o limitant l'ús del televisor.
Són petits canvis que tots nosaltres podem fer, i cadascun d'aquest gestos constituiran la base d'una nova revolució cultural que segurament s'acabarà produint quan no siguem vius per veure-ho.
En tot cas, espero que els meus fills, o els fills dels meus fills, algun dia recordin els seu pare i mare o avi/àvia que els van donar un gran consell: l'interès per aprendre que cada dia es pot ser una mica més savi que ahir, però que encara ens queden molts dies per seguir augmentant el nostre nivell d'aprenentatge.

El triomf de l'esperit de la democràcia

Ja han passat alguns dies, i m'agradaria parlar del fenomen Xavier Garcia Albiol en un sentit totalment diferent al que s'ha vingut publicant fins ara.
No penso jutjar ni les idees ni les accions. Un vell proverbi diu que abans d'obrir la boca, cal pensar si el que s'ha de dir ha de servir per millorar la bellesa del silenci. Per això, i establint-hi un paral·lelisme, crec que tothom té una opinió al respecte sobre en Xavier, i la meva no ajudaria a millorar la riquesa del pensament crític.
Jo vull parlar d'en Xavier com l'exemple més clar del que significa a la nostra societat l'esperit de la democràcia, o del que s'ha volgut transmetre que ha de ser l'esperit de la democràcia: més enllà dels seus orígens, en política qualsevol persona pot arribar a aconseguir tot allò que es proposi.
En Xavier fou un noi criat en una modesta i gens benestant llar del barri de la Morera de Badalona. No era un bon estudiant, no era una ment brillant, no tenia una gran oratòria ni era una persona especialment extravertida; no destacava pràcticament en res, tret del seu aspecte físic: era un noi molt alt, i tot i que tampoc destacava per ser un bon jugador, la seva alçada el va portar a jugar a les categories inferiors de la Penya.
Al col·legi no va anar més enllà del graduat escolar, perquè tampoc li agradava gaire estudiar; gràcies a la seva alçada, va aconseguir fitxar com operari a la Danone, doncs calia ser treballador per jugar la lliga de basquet entre empreses, i durant un temps va estar carregant caixes de iogurts, una feina que tampoc li feia el pes, però que li suposava una bona remuneració.
Es podia dir que no era brillant ni un gran pencaire, però una cosa era clara: no tenia ni un pel de "tonto" i sabia espavilar-se. Va adonar-se aviat que en el món de la política podia fer-se un lloc dins d'un partit que no tenia cap regidor a la ciutat, i va aprofitar la seva oportunitat. I el seu instint és el que l'ha dut poquet a poquet a anar guanyant pes específic dins del partit, i especialment dins del veïnat de Badalona. Al cap i a la fi, tot el que ha fet és escoltar a la gent i guanyar-se la confiança de molta gent dient el que aquesta gent espera sentir.
És molt simple reduir el tema a criticar-lo i acusar-lo de xenòfob, però es fa perquè resulta molt més complicat (i políticament molt incorrecte) reconèixer que el racisme i la xenofòbia són idees que estan implantades en el cervell dels humans. Matem el missatger perquè no sabem combatre el missatge. Denunciem el racisme i posem lleis i constitucions , però molt poca gent de debò mou un dit per posar-hi fi, perquè en el fons el racisme (com el classisme) no és més que un concepte abstracte que es fonamenta en una suposada superioritat moral d'un envers un altre.

Que quedi clar que jo ni defenso en Xavier Garcia Albiol, ni comparteixo les seves posicions.
Em limito a argumentar que aquest fenomen és el triomf de l'esperit que es va transmetre amb la democràcia: no cal tenir grans estudis per ser President de la Generalitat (Montilla), ni tampoc en cal per ser alcalde d'una gran vila, malgrat que es mouen pressupostos de quantitats superiors a les que mouen els gerents de la majoria de les empreses catalanes.
Aquest és el model que tenim: el govern no està en mans dels més ben preparats sinó dels que s'han sabut situar millor. Hi ha persones que es poden dedicar professionalment a la política sense haver treballat en la seva punyetera vida. I el sistema permet que siguin escollits perquè els ciutadans no tenim més remei que votar el partit, i no a les persones que s'hi presenten; i perquè els ciutadans som tan imbècils que seguim escollint-los, perpetuant així aquesta petita oligarquia.
El problema rau en el sistema de partits i en el sistema electoral, que acaba convertint-se en endogàmic.
No tinc cap solució ni cap vareta màgica, ni tinc entre els meus objectius alliçonar ningú. Em limito a aportar reflexions que penso que són prou bones per generar o per continuar un debat obert a la nostra societat que ens hauria de permetre construir la societat del futur.