La revolució pendent

Al món occidental, fa temps que vivim en una societat que es caracteritza per la manca d'empenta i de mobilització massiva de gent per cap altra cosa que no siguin esdeveniments esportius o d'esbarjo, d'un contingut cultural més aviat escàs.
Totes les civilitzacions s'han caracteritzat per representar activament les seves manifestacions d'alegria a través de la festa i l'esbarjo, i això em sembla molt bé. De fet, penso que és bo que per un o altre motiu (festa major, celebracions, ...) tota una col·lectivitat oblidi per un dia les seves misèries humanes i les possibles rancúnies cap a veïns per gaudir de moments d'esbarjo.
Trobo més discutible que la recerca de l'entreteniment s'hagi acabat convertint per molta gent en l'objectiu vital i principal a aconseguir.
Però el que trobo intolerable és que s'hagi acabat imposant un model on es menysprea la intel·lectualitat titllant-la d'elitista o d'esnobisme, i s'admira a persones que protagonitzen espais d'entreteniment amb un bagatge cultural pobre o nul.
Aquest model s'ha anat imposant amb la connivència de les classes dominants, a qui interessa que la col·lectivitat segueixi més aviat adormida i tracta de desincentivar les mobilitzacions socials. Les classes dirigents no volen súbdits que pensin o tinguin capacitat de reflexionar, sinó "borregos" que es deixin portar.
El meu avi era un pobre obrer de La Maquinista, nascut en una llar humil del Carrer Llenguadoc de Sant Andreu, a la que encara avui hi tinc família, que va rebre la formació justa per aconseguir els estudis per saber llegir i escriure. Però sent tan pobre i humil, tenia un gran respecte per la creació de l'art, i admirava profundament els poetes, als músics o als cantants d'òpera, i la seva gran preocupació havia estat que el seu fill (mon pare) rebés una bona formació i educació. I com ell, molts dels seus amics que vaig conèixer quan era un vailet.
Aquest respecte per la creació artística s'ha perdut, i quan analitzo les raons d'aquesta pèrdua de respecte em venen al cap dues raons:
- perquè en algun moment determinat algú va pensar que la producció artística podia representar un bon negoci, i va acabar convertint l'art en un producte subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda. Això ho veiem al mon literari o del cinema.
- perquè hi ha hagut un gran allau de pel·lícules i sèries televisives que han menystingut el paper dels pares i han fomentat l'interès per l'entreteniment enlloc de la reflexió.
En aquest context, s'ha anat fent grossa la idea de l'entreteniment i el "m'enfotisme", que és la més reaccionària de totes les iniciatives, doncs consisteix en desmotivar la gent. Els nostres polítics hi han col·laborat activament amb programes mal explicats, plens de contingut ideològic (i en molts casos demagògic) i buits de contingut pràctic. Per exemple, es discuteix més sobre la llengua vehicular als col·legis perquè s'evita parlar del nivell efectiu de l'educació rebuda pels nostres fills.
En el marc contextual anterior, ja considerem un èxit que un sindicat sigui capaç de mobilitzar 1.000 persones en una manifestació, o que una iniciativa popular com les consultes per la independència siguin capaces de mobilitzar fins un 20% de la ciutadania.
Jo estic a favor de les consultes i del canvi del model actual de partits, però penso que la revolució mes grossa que encara queda pendent és la de fomentar una bona educació i la cultura de l'esforç, i tornar a fomentar l'interès per la creació artística.
I aquesta revolució no la podem deixar en mans de la classe política, governants i opositors, perquè no tindran cap interès en dur-la a terme. Aquesta revolució l'hem de començar tots nosaltres, amb petits fets com per exemple obligar als nens a llegir una estona encara que vulguin veure els dibuixos d'en Tom i Jerry, dur-los de tant en tant a actes culturals encara que s'avorreixin i vulguin anar a jugar a futbol, o limitant l'ús del televisor.
Són petits canvis que tots nosaltres podem fer, i cadascun d'aquest gestos constituiran la base d'una nova revolució cultural que segurament s'acabarà produint quan no siguem vius per veure-ho.
En tot cas, espero que els meus fills, o els fills dels meus fills, algun dia recordin els seu pare i mare o avi/àvia que els van donar un gran consell: l'interès per aprendre que cada dia es pot ser una mica més savi que ahir, però que encara ens queden molts dies per seguir augmentant el nostre nivell d'aprenentatge.