La Catalunya veritablement optimista

Em fa molta gràcia sentir a l'autoanomenada classe progressista parlar amb tanta lleugeresa de la Catalunya optimista. Em fa molta gràcia perquè ho diuen en aquell to de solemnitat de qui es creu moralment superior als altres, i sobretot perquè la forma de justificar-ho (uns jocs olímpics, reformes de grans vies, etc, ...) deixa clara la seva baixesa d'esperit.
És molt roí el malbaratament de recursos públics per fer que el ciutadà cregui que els projectes il·lusionants són únicament els esdeveniments de caràcter lúdic o esportiu, i el cert és que el missatge sibil·lí aconsegueix confondre a molta gent, que pensa que l'alternativa seria donar la raó a la dreta.
En el fons el que volen és que els ciutadans seguim adormits, que només ens preocupem per qüestions banals. Els resulta millor que la gent es pregunti perquè l'arbitratge va contra el Barça o si la Diagonal ha de tenir més o menys vorera, que no pas que la gent arribi a qüestionar-se els diners que inverteixen en projectes ridículs, o la raó per la qual van engreixant-se la nòmina de càrrecs públics mentre les cues del Servei d'Ocupació no paren de créixer
A l'altre cantó ens trobem els responsables d'una tendència política sorgida d'una classe social mitjana-alta, de tendència conservadora, que durant molts anys va creure que la política de submissió era la millor manera de fer créixer el país, i que avui es dedica a finançar "tinglados" com el de la Casa Gran del Catalanisme, un projecte buit de contingut, que serveix perquè de tant en tant els seus protagonistes puguin seguir reunint-se amb copetes de cava i canapès (sorgits també dels pressupostos públics que acabem pagant tots), amb l'únic objectiu d'utilitzar-ho com a plataforma de promoció per al seu candidat a les properes eleccions del Parlament.
Voleu que us digui quina és la Catalunya optimista?
És la Catalunya formada per ciutadans desacomplexats, per tots aquells que han decidit posar punt i final a aquesta comedieta de tercera a la qual els nostres polítics ens volen fer actuar; d'aquells que no reben diners per malbaratar, però que compten amb el cor ple d'il·lusió, d'aquells ciutadans que de manera anònima (i molts cops enfrontant-se als equips de govern de llurs municipis) s'organitzen per tirar endavant la consulta que els nostres porucs polítics no s'atreveixen a impulsar; en definitiva són aquells ciutadans que a diferència dels partits polítics, enlloc de problemes veuen solucions; de fet, veuen "la solució".
Aquest és un moviment viu, que ha anat quallant i que no es pot aturar ni té marxa enrere. És una mobilització que s'ha anat teixint amb el fil del descontentament civil i que s'ha anat fent cada cop més ferm amb la trama de la il·lusió. Aquesta és de debò la Catalunya optimista, i espero que més aviat que tard sigui la dirigent.