Al moment d'escriure aquesta entrada he tingut la paciència de rellegir els 54 comentaris fets pels internautes, i descobreixo amb un alt grau d'escepticisme com només dos d'ells fan referència al contingut de l'article del Dr. Carretero.
La resta són proclames a favor o en contra, crítica sectària i poca argumentació, i resposta a comentaris previs sense cap al·lusió a l'article.
No és que m'hi oposi a que la gent digui el que pensi, però faig una reflexió en veu alta: caldria que ens plantegéssim seriosament aquesta tendència que tenim els catalans de perdre el temps fent comentaris que ni ajuden a establir ponts de col·laboració, ni serveixen enriquir el diàleg.
Bé, ja he parlat massa i vull torno a l'origen de tot: el contingut de la reflexió del Sr. Carretero, que es podria resumir, sota el meu criteri, en cinc en punts importants:
1) La delicada situació de les finances de la Generalitat
2) La manca d'obtenció de finançament extern que ha motivat l'emissió de deute públic
3) Les raons que expliquen el col·lapse actual, que es resumeixen en dues: un sistema fiscal que implica una sortida neta de recursos (l'espoli), i una gestió ineficient del Govern de la Generalitat
4) Una proposta original: demanar responsabilitats penals als governants per malbaratament de recursos públics
5) Una reflexió final: més enllà de la independència, el més important és una bona gestió.
Passaré a comentar-los:
(1) Respecte el primer punt, el Sr. Carretero comença per fer un paral·lelisme entre la situació financera de les empreses catalanes i les de la Generalitat.
En aquest punt, convé matisar que ni el Sr.Carretero ni jo tenim un coneixement fefaent dels comptes públics. Es tracta d'una limitació important, perquè això ens porta a opinar sobre "inputs" informatius referits a les finances de la Generalitat.
És per això que em pregunto si és normal que els ciutadans, que som els que aportem amb els nostres impostos els recursos que permeten el funcionament de la Generalitat, trobem una densa opacitat que ens impedeix obtenir informació de la gestió dels recursos que hem aportat. Aquesta qüestió caldria traslladar-la al conjunt de les administracions públiques. Els anglesos tenen un gran mot per definir el treballador públic (sia polític, sia funcionari): "civil servant", és a dir servidor del ciutadà.
Els polítics i funcionaris haurien de tenir sempre present que es troben al servei del ciutadà, i que en conseqüència han de retre els comptes de la seva gestió. I evidentment, la millor forma de fer-los públics és fer-los transparents; avui seria tecnològicament factible i no excessivament car, dotar de visibilitat a través de la xarxa d'internet els comptes de les administracions públiques. No hi ha millor control de la gestió que aquell que es pot fer a diari.
(2) La manca d'obtenció de finançament ha estat la causa d'ofec de moltes empreses catalanes, i aquest mal també el pateix la Generalitat.
No obstant les causes són molt diferents. Mentre la raó de les retallades del crèdit a les pimes ha vingut provocat per les entitats financeres, de manera que la restricció financera ha afectat l'activitat econòmica, en el cas de la Generalitat ha estat a la inversa: la sobre-activitat pública ha portat a una restricció financera.
El que és greu és que la sobre-activitat s'hagi basat en uns pressupostos d'ingressos excessivament optimistes, que no s'han pogut complir, en part perque l'evolució ha esta pitjor de l'esperada i en part perquè Espanya tampoc ha complert els seus compromisos. Sota el meu criteri és una covardia donar la culpa als altres per no haver aportat els ingressos promesos, i no reconèixer que un no pot comprometre's a pagar si no ha rebut els ingressos necessaris per fer-lo.
Sobre l'emissió dels bons, cal distingir el punt de vista de l'inversor i el de la Generalitat.
A nivell particular d'inversor, es tracta d'un bon producte, perquè actualment n'hi ha poques entitats que donin un 4,75% a un any i no cobrin despeses de comissions, tret de les de custòdia.
A nivell de la Generalitat, val a dir que actualment les empreses paguen pòlisses financeres a uns preus de l'Euribor a 3 mesos més diferencials entre un 1,5% i un 2'5%, i no és preocupant el pagament d'un tipus del 4,75%, car tampoc està tan lluny del mercat, i més considerant que els tipus estan pujant.
El que resulta indecent és pagar una comissió als bancs del 3%; això sí està fora de mercat. Les empreses difícilment paguen més d'un 1,25% de comissió d'obertura. No m'estranya que entre les entitats hi hagi òsties per comercialitzar-los.
No crec que hi hagi risc d'insolvència. Hauria d'haver un daltabaix molt espectacular (per exemple que el Partit Popular governés) perquè qui guanyi les eleccions no respecti els compromisos de la Generalitat. En tot cas, penso que acabat l'any, hi haurà una oferta de renovació dels bons actuals per allargar el perúiode de retorn.Amb tot, la millor forma de funcionar és no dependre del crèdit, sinó de l'autofinançament. En aquest sentit, la Generalitat té un seriós problema, que no tindrà fàcil solució, perquè tot sembla indicar que les polítiques d'estirar el braç més enllà de la màniga ja es feien abans del Tripartit
(3) Sobre l'espoli no puc aportar més del que han aportat homes com en Jacint Ros, en Xavier Roig, en Jordi Pons i Ramon Tremosa, Francesc Cabanes, o la gent del Cercle Català de Negocis. Sobre la ineficiència de la gestió caldria distingir el que hom entén per ineficiència. Concretament caldria matisar que no es pot considerar ineficiència destinar recursos al compliment d'uns objectius polítics en el que s'hi està en desacord. Però en canvi convé analitzar l'eficiència de cada una de les polítiques portades a terme, prenent en consideració la situació d'origen, l'assoliment dels objectius, i sobretot si els recursos destinats han estat els adequats. M'estranya que fins ara no s'hagi plantejat una due dilligence en l'àmbit de les administracions.
(4) L'exigència de les responsabilitats penals als dirigents que porten una entitat a la situació de fallida és una proposta prou interessant. Llàstima que Catalunya està sotmesa a l'ordenament jurídic espanyol, i que en aquest sentit, no hi haurà res a fer. En l'àmbit penal espanyol, cal distingir entre el que es considera una gestió dolenta i el que es considera una actuació punible. Una gestió dolenta no implica mai cap delicte en una empresa, doncs al cap i a la fi, són els socis els que decideixen posar i treure els seus administradors quan ho estimen oportú. No obstant, en una gestió pública, els ciutadans no poden substituïr en qualsevol moment els gestors públics, i m'agradaria saber quina jurisprudència podria generar aquest procés.
(5) La independència és un objectiu a assolir, però la bona gestió no pot ser mai un objectiu, ha de ser un requeriment ineludible. De fet no s'aconseguirà mai la independència si els partits que la defensen no fan una bona gestió. La prova la tenim amb Esquerra, l'única força que representava l'independentisme català parlamentari, car la gestió deficient d'aquests anys ha fet disminuir el volum dels seus afiliats i totes les enquestes vaticinen una gran baixada.
