Cites

"Una llengua no mor perquè els que no la saben no l'aprenen.
Una llengua mor perquè els que la saben no la parlen."
(Mikel Laboa)

diumenge, 5 de desembre del 2010

La dependència financera

En condicions normals, l'organisme que hauria de vetllar pel crèdit a les empreses catalanes hauria de ser l'Institut Català de Finances (l'ICF).
Però Catalunya no viu en condicions normals, car l'Estat espanyol ens sotmet a un espoli que el Cercle Català de Negocis xifra en 22.000 milions d'euros anyals. Per adonar-se'n del que representa la xifra en qüestió, acompanyo les xifres del pressupost 2010 de la Generalitat de Catalunya, que podeu consultar accedint al link: http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/GUI_L_CAT.pdf):
a) pressupost Administració Generalitat: 32.519 milions d'euros
b) pressupost SCS/ICS/ICASS: 14.088 milions d'euros

c) pressupost entitats autònomes administratives: 926 milions d'euros
d) pressupost entitats autònomes comercials/financeres: 138 milions d'euros
e) pressupost entitats de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat: 6.667 milions d'euros 
f) pressupost societats mercantils: 3.026 milions d'euros
g) pressupost consorcis: 3.099 milions d'euros
h) pressupost fundacions: 648 milions d'euros
Total pressupost 61.111 milions d'euros.

Això implica que el dèficit fiscal anyal de Catalunya denunciat pel Cercle Català de Negocis representaria més de la tercera part del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Obvio qualificacions i deixo al lector la llibertat de posar l'adjectiu que li escaigui oportú.

L'ICF té un pressupost de 1.628 milions d'euros, i s'inclou a l'apartat e) del pressupost de la Generalitat. Si d'aquesta xifra es descompten les despeses de funcionament, les d'amortitzacions de deute (públic o privat) i del pagament d'interessos, les de préstecs al sector públic i les de dipòsits i fiances, queda només un import de 560 milions d'euros per prestar al sector privat.

Si Espanya hagués optat realment per la fórmula de l'Estat de les Autonomies que tant predica, no existiria un Instituto de Crédito Oficial (ICO), perquè aquesta funció hauria estat traspassada. Però el procés descentralitzador engegat després del franquisme ha constituït una estafa pels catalans, on Espanya ha jugat a la puta i la ramoneta: "et cedeixo les setrilleres, però em reservo la sal, i a més no t'oblidis que l'oli només el puc carregar jo". Espanya no posa cap trava a que la Generalitat constitueixi l'ICF, però recorda que disposa de l'ICO per posar en evidència qui realment té la capacitat d'influir.

Bé, sigui com sigui, la insuficiència de l'ICF fa que les empreses catalanes hagin de mirar cap a l'ICO.

A través dels pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2010 , el govern de l'Estat espanyol va aprovar una línia de crèdits a través de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial), anomenada "ICO-liquidez" per un total de 10.100 milions d'euros.

Aquesta línia consistia en un ajut a les empreses en forma de préstec a tornar en un període d'un o cinc anys, amb un any de carència, a uns tipus d'interès atractius i sense comissions. L'objectiu del govern espanyol era injectar diners a les pimes en un  moment amb fortes restriccions per part de les entitats creditícies.

Però, ai las!, a diferència de l'ICF, amb l'ICO no s'hi parla directament. El Ministeri espanyol no ha volgut crear estructures administratives, i cedeixen la gestió administrativa i el control del risc a les entitats financeres, que són les que contacten amb els destinataris dels fons.

En teoria, l'estalvi de costos de l'ICO acaba suposant un segrest total dels fons per part de les entitats financeres, que els utilitzen com volen plenament conscients que no hi ha cap organisme que sotmeti la seva gestió al control. I això a la pràctica limita molt considerablement les perspectives del Govern.


Un exemple d'aquesta limitació el podem observar amb les línies ICO-liquidez esmentades. El Govern espanyol es posa la medalla l'ajuda a les empreses en un moment de restriccions creditícies, però la sinistra realitat és que les entitats financeres utilitzen aquests fons per altres finalitats.
Les pimes catalanes han observat com els bancs i les caixes d'estalvi han obligat a les empreses a subscriure préstecs ICO sense que això els hagi comportat l'ingrés de fons líquids. Les entitats informaven als seus clients que els seus analistes de riscos no aprovaven les renovacions de pòlisses de circulant i les instaven a convertir-les en crèdits a un, tres o cinc anys, amb un any de carència.

En altres casos, l'estratègia de les entitats financeres era molt més subtil, ja que se'ls posava en la disjuntiva d'escollir entre subscriure el préstec ICO o renovar les pòlisses a preus caríssims.

Així, les empreses catalanes no han obtingut la liquidesa promesa, sinó que se'ls ha reestructurat el deute de curt a llarg termini, per finançar operacions de circulant, i amb un canvi de creditor.

Per la seva banda, les entitats financeres han aconseguit reduir el seu risc, traslladant la responsabilitat del crèdit i el risc d'impagament cap a l'ICO, que acaba assumint el risc de les operacions; o dit d'altra manera, els bancs han sanejat part de les seves finances a costa dels pressupostos públics, amb la connivència del govern, que no ha mogut ni un sol dit per impedir-ho, i que a més els ha retribuït les comissions pertinents per aquestes operacions.

Convé recordar-ho, perquè la lluita per la independència de Catalunya no serà només una qüestió política, doncs actualment existeix una classe financera que té segrestada la classe política de l'Estat espanyol.

El primer pas ha de consistir en eliminar la dependència financera per funcionar. A Catalunya, ciutadans i empreses ens hem acostumant a viure dels recursos externs, sigui mitjançant subvencions i ajudes, sigui mitjançant crèdits. Això acaba convertint-nos en esclaus, doncs ens toca ballar la cançò que volen cantar les administracions que ens subvencionen o les entitats prestadores.

Si no volem perdre la nostra identitat, hem de saber autofinançar-nos.