L’aire xafogós i contaminat és encara més enrarit i insuportable que el de la cambra. La manca de vent i un sol de justícia provoquen una estiuenca calitja en ple mes de maig, i el grisenc cel, absent de núvols, no albira cap bri d’esperança per a renovar un ambient irrespirable, amb una estranya barreja de monòxid de carboni i ferum de pixats de gos, patates fregides i pollastres a l’ast.
Alineats entre faroles mig trencades, brutes de deposicions de coloms, gavines o estornells, desfilen plataners mal podats, coronats per un escàs fullam de color entre groguenc i bru, incapaç d’esmorteir el soroll infernal de motos que acceleren com si fossin a la recta d’arribada del circuit de Montmeló. A ambdós costats, centenars de vianants caminen com si fossin vehicles en una carretera, evitant qualsevol mena de contacte físic, i fixen la vista sobre les negroses voreres, qui sap si per sortejar les defecacions canines no recollides o, simplement, esquivant la ferida de mirar-se directament als ulls.
Com una balena devorant milers de petits krills, l’antropòfaga boca del metro s’empassa les riuades de gent, imatge d’una voraç societat que devora als seus individus enganyant-los amb el caramel de la llibertat; i com a macabra metàfora, una teranyina a la finestra, a la cantonada de la qual una aranya espera calmosament l’abatiment d’una mosca que, exhausta, va deixant de bategar les ales,... i em pregunto: Sóc davant d’una finestra o d’un mirall?
