Solidaritat

Ahir al matí vaig assistit a l'acte de presentació que Solidaritat Catalana, en la persona de l'Uriel Bertran, ha fet a l'Orfeó Catalonia del Baix Llobregat, i vaig sortir una mica decebut. Hi ha alguns aspectes que no m'han acabat de convèncer:

1) No m'agrada la gran indefinició que genera en aquests moments el projecte de Solidaritat
Fent un clar paral·lelisme entre en món de la gestió empresarial (de fet, un partit polític no deixa de ser una empresa), qualsevol projecte consta de cinc etapes:
a) Observació de la realitat
b) Definició dels objectius
c) Definició de les estratègies
d) Definició del pla d'implementació de l'estratègia
e) Definició de les variables de seguiment i control dels resultats
La primera de les etapes és clau, perque una interpretació errònia de la realitat pot fer anar en orris el compliment de qualsevol objectiu. En aquesta fase és quan es capten les demandes no satisfetes, i les ofertes que hi ha en el mercat. Aquest últim aspecte és també molt important, ja que tota acció genera una reacció de "la competència" que sempre cal preveure.
La segona etapa hauria de ser la més clara, doncs els objectius són el que el poble ha d'identificar d'una empresa o una organització. Si l'objectiu és només la proclamació de la independència el proper 24 d'octubre, el projecte neix coix. Ja aprofundiré més endavant sobre aquesta qüestió.
La tercera de les etapes és molt important, perque una estratègia deficient condicionarà molt l'acompliment dels objectius. Aquesta etapa ha de definir el model de l'organització i els recursos necessaris per assolir els objectius. I en aquest sentit, i l'Uriel ens ha dit avui que l'estratègia s'ha d'anar definint sobre la marxa, donades les circumstàncies cojunturals (premura de temps). Qui no té clar l'horitzó, mai no arribarà a port.
La quarta etapa es la més important i difícil de totes les etapes: no només és l'inici del projecte, sino el moment en que s'identica "el qui" (assignació de responsabilitats), "el com" (pla de treball i d'actuació), i el "quan" (calendari d'implementació). I en aquest sentit, s'ha començat a definir el procés d'assignació de llistes i responsabilitats sense tenir l'etapa anterior prou clarament definida (sense tenir clara l'estratègia a seguir). D'altra banda, l'Uriel ha parlat de democràcia enfront de la unitat, per dir que per davant de tot, el més important és el que l'assamblea decideixi.
Permeteu-me opinar que el plantejament és totalment erroni, i no durà enlloc. Tota organització ha de tenir una Direcció, una Junta Directiva que s'encarregui de prendre unes decisions sense necessitat de passar per l'assamblea, perque en cas contrari tota organització estaria condemnada al fracàs. En l'etapa tercera ha de quedar clarament decidida l'organització i la separació de funcions i responsabilitats, i Solidaritat està començant a organitzar comités de campanya sense ni tan sols tenir clar cap on s'ha de treballar. 
Sobre la cinquena etapa, també han de quedar definides en la tercera etapa, i s'han de transmetre amb claretat. Ara per ara, són desconegudes.

2) I l'endemà del 24 d'octubre què?
Qualsevol analista económic com jo té clar que la crisi económica actual, de nivell mundial, té el seu origen en la tendència al resultadisme a curt termini.
Per tot això, no entenc aquesta obsessió per tot allò que esdevindrà d'ara i fins el proper 24 d'octubre, oblidant allò que passarà just a partir d'aquesta data, que és el més important.
Si no tenim clar que amb la posició actual de l'independentisme serà gairebé impossible aconseguir la proclamació de la independència, el que estem fent és fer volar coloms.
M'interessa molt més el que passarà l'endemà de les eleccions i la posició de força que tingui l'independentisme de debó (no el de la boca petita que actualment hi ha al Parlament). Això forma part de l'estratègia (la tercera etapa), i haurien de quedar clarament definits les passes a seguir, fugint del mercadeig parlamentari.
No crec en el sistema dels partits polítics, o almenys en el sistema actual. Sempre he cregut que els partits polítics han dedicat els seus esforços als actes i comissions parlamentaris, a l'assistència i difusió d'actes d'inauguració que pretenen més la promoció del partit que la satisfacció del ciutadà.
Solidaritat no pot caure en la mateixa errada. Hi ha moltíssima feina a fer cada setmana, assistint a actes de la societat civil (empresaris, festes locals, llars de jubilats, esplais, mercats, ....) sense necessitat de tenir la presència de càmeres o periodistes. Això per mí és fer política, i en aquest sentit, tampoc calen tants recursos per dur a terme la difusió del missatge: només cal escoltar, no tan sols per saber el que la gent vol, sino perque quan la gent se sent escoltada, també està en condicions d'escoltar tot tipus de missatges, i quan un escolta sempre està en condicions d'aprendre o si més no, considerar punts de vista diferents.
Un sol mes per difondre els aventatges de l'Estat propi és massa poc temps per arribar a tot arreu, a no ser  que es disposi d'una quantitat ingent de recursos per una gran campanya de marketing publicitari a gran escala.

3) No m'agrada gens ni mica la relació entre Solidaritat i Reagrupament.
Avui totes dues formacions han fet un lamentable espectacle, amb retrets mutus, i exonerant-se amddues de tota culpa per la divisió de l'independentisme.
Com a ciutadà de carrer, ignoro de quina banda està la veritat, i francament se me'n fot.
No obstant, i sense ignorar la responsabilitat de Reagrupament, tot això sí que denota que Solidaritat Catalana alguna cosa no ha sabut fer bé.
Dona la sensació que, davant la impossibilitat d'entesa, ha decidit apareixer fent una OPA hostil sobre les bases de Reagrupament. Si l'objectiu de Solidaritat és ser el referent de l'independentisme, les formes de fer-ho han constituit un greu error estratègic. Saben perfectament que no podran presentar-se dues forces independentistes a les urnes, i estan obligant a Reagrupament a que li cedeixi la iniciativa.
L'Uriel mateix ha reconegut que pretenen que la ciutadania que creu en l'independentisme doni suport a Solidaritat, perque d'aquesta manera podran forçar a Reagrupament a afegir-s'hi al seu projecte.
Em sap molt de greu, però qui fa una crida a sumar esforços, ha d'utilitzar la via de la negociació enlloc del xantatge, que sempre genera ressentiments i desunió. No em serveix d'excusa la celeritat cojuntural de la proximitat de les eleccions. Les coses que comencen malament, acaben malament.

4) No m'agraden les mentides
No pot ser que l'Uriel es banti de que "jo ja no sóc un polític", perque això és fals i fins que no s'oficilitzi la seva renúncia, seguirà cobrant el seu sou de parlamentari. I si l'hagués deixat de debó, seguiria sent un polític, igual que qualsevol manobra no perd la seva condició de manobra pel fet de quedar-se a l'atur.
Una persona que es presenta perque la gent li doni la seva confiança no pot enganyar a la gent.
Prou de mentides!
Ho he comentat clarament aquest matí en la meva intervenció davant tota la sala: crec que els que pretenen encapçalar el moviment independentista no estan donant la talla, i estan malbaratant la il·lusió de tots els que vam acudir el 10 de juliol a Barcelona.

5) El referent de les consultes
Solidaritat evoca la mobilització de les consultes com la base que ha portat el creixement de l'independentisme a Catalunya; no crec que li manqui raó en aquest plantejament però hauria d'anar amb compte de no apropiar-se d'aquest moviment.
L'èxit de les consultes rau en dos fets:
- que han estat populars, és a dir, que ha estat la pròpia ciutadania qui les ha impulsades. I els partits polítics no les han pogut monopolitzar ni apropiar-se'n. De fet els partits polítics han donat suport a les consultes, perque no els comprometia.
- que l'objectiu de les consultes era molt clar. 
Solidaritat Catalana està demanant precisament el contrari de l'esperit de les consultes: que els ciutadans segueixin a un partit polític, enlloc de ser el partit polític qui es posi a disposició dels ciutadans, i amb uns objectius insuficientment definits.

M'hi vaig adherir a través de la pàgina web a Solidaritat Catalana perque creia en l'esperit del seu objectiu inicial d'unir forces per proclamar la independència. El temps transcorregut i els fets que s'han produit em porten a pensar que no hi ha res més enllà de la proclama i crec que també els falta generositat per fer que l'independentisme s'aplegui en una sola força.