Les excuses les posen els perdedors

Els catalans som un poble difícil d'entendre, però hi ha una cosa que ens caracteritza per sobre de tots els altres pobles: la capacitat de trobar respostes exculpatòries per tot.
És un fet que en el darrer any ha crescut el sentiment independentista, i ho prova la quantitat de consultes realitzades arreu del territori o la manifestació del 10 de juliol.
Avui, darrer dia per establir coalicions, serà un fet la incapacitat de crear un únic moviment que reculli aquest sentiment al nostre Parlament.
Hem escoltat les raons per anar en solitari de CIU, d'Esquerra, de Solidaritat i de Reagrupament, i tot i que es poden compartir o no, la majoria d'elles tenen un sentit de partit.
No fa gaire vaig sentit una frase que resumeix molt bé el que som els catalans: "posa un sofà, i tohom el votarà; seu algú al sofa, i més de la meitat deixaran de votar."
Jo crec que tants anys de submissió han afectat molt negativament al nostre sentit de col·lectivització; ens preocupem més dels punts de desacord que en treballar per establir ponts de diàleg i col·laboració. Però els punts de desacord no es poden eliminar, s'han de saber gestionar.
I la gestió és la paraula clar en tot això.
Al món privat, el gestor ha de resoldre conflictes, perque si no ho fa se'l relleva; i ho ha de fer bé, perque si ho fa malament també se'l relleva.
En política no interessa resoldre el conflicte, en política interessa treure profit del conflicte.
Jo n'estic fart de sentir excuses; jo vull demanar responsabilitats. Tots aquells que demanaven un aplec de forces independentistes haurien de presentar la dimissió per haver fracassat en el seu intent.
Lluny de dimitir, trobem que tots els partits tenen magnífiques raons per seguir en solitari, i acusen als altres de la manca d'acord. Tenen un gran ventall d'excuses.
De petit, un entrenador em va dir una frase que no se m'ha oblidat mai: només els perdedor s'han d'excusar.
Conclusió: hi hem perdut tots.