L'Incident

L’Incident passà quan jo tenia deu anys. La radiació no causà víctimes, però deixà la humanitat sense la capacitat de parlar. 

Com ja ningú parla, tothom duu penjada la seva tauleta, perquè la comunicació entre la gent ha de ser escrita. Ha tornat el cinema mut. La televisió és subtitulada i la radio només posa música clàssica. El teatre no existeix. Els jutjats no celebren vistes orals. Les escoles han desaparegut. Només les discoteques semblen inalterables, plenes de d’individus ballant música eixordadora, sense relacionar-se entre ells. Els amics i coneguts han esdevingut saludats; ningú s’atura al carrer davant un amic i li escriu: “Hola. Com estàs?”, com ningú té la paciència necessària per esperar que l’altre acabi d’escriure. Es limiten a fer un gest amb el cap, o com a molt aixecar la mà. Tot intercanvi d’informació requereix un temps exasperadament lent. Abans de l’Incident, “l’American way of life” havia portat la societat de l’oci i la incultura, i la gent ja havia perdut l’hàbit de llegir o escriure. Es podria dir que l’Incident fou una etapa més en el progressiu procés d’incomunicació humana.

Tan sols conservaren la parla un centenar de persones, de diverses contrades del món, que l’ONU va ordenar recloure en el que fou el primer acord unànime de l’organisme. Es destinaren recursos, i els millors científics, a fer que la humanitat recuperés la veu, encara que, paradoxalment, fos a costa d’incomunicar als que encara en tenien. Els xerraires no només patiren l’infern de passar de la categoria de persona a la d’animal d’experimentació; a més, la diversitat lingüística els impedí comunicar-se entre ells. 

El meu germà encara hi deu ser. A casa no ens afectà la radiació. No sé per què. Els pares ens van dir que havíem de romandre callats. Però el meu germà tenia tres anyets, i qui li diu a un nen de tres anys que no parli. Aviat les autoritats ho descobriren i vingueren a endur-se’l. Els pares s’hi encararen, i foren afusellats. Amagat i espantat, vaig veure com s’enduien el meu germanet, que plorava i cridava “teteeee, ... teteee....”. 

Encara avui ressonen aquells crits al cervell, i no puc més. Porto quinze anys a la recerca de persones que parlin com jo, ... persones que portin anys de silenci acumulant ressentiment,... persones amb ràbia que vulguin alçar la seva veu, ... persones vulguin cridar quan arribin a l’orgasme, ... persones que recordin la bellesa del cant o d’un poema recitat, ... En definitiva, persones que siguin humanes.

La història de les civilitzacions

Per alguna raó que no comprenia, tenia dues virtuts que no posseïen la resta dels companys d’escola: una gran capacitat de memorització, i una extraordinària facilitat per entendre “tot allò” que s’explicava a classe. I “tot allò” no m’interessava gens; les matemàtiques, les ciències o les llengües eren un simple exercici de memorització o d’aplicació de lleis lògiques, que no suposava cap repte. M’avorria. Fins que en arribar al batxillerat vaig topar-me amb “Història de les civilitzacions”. Allò era diferent a la “història” que m’havien explicat fins aleshores, una matèria sense interès on només se’ns demanava recordar un reguitzell de noms i dates sense més. La “Història de les civilitzacions” no tenia noms propis, i enlloc de dates tenia períodes; era un repàs històric i una explicació per a una de les coses que em costava d’entendre des de petit: el comportament de la humanitat. Per primer cop, llegia amb devoció els llibres de l’assignatura, em feien pensar, i feia els treballs amb entusiasme. Durant tot l’any, vaig ser segurament l’alumne més entusiasta de l’Anna, la meva mestra, la primera persona que em va tractar com si fos un adult, i les meves notes i els meus treballs havien estat qualificats d’excel·lents. La meva sorpresa va venir quan vaig veure que la nota de l’examen final fou un molt deficient; un zero.
- Albert, el teu examen és perfecte, talment com si estigués llegint les respostes al llibre, i exactament igual com el d’en Francisco , el d’en Quique, el d’en David, el d’en Joan i el d’en Javier. Exactament igual. Estàveu junts a l’aula. Heu copiat. 
I en part era veritat. L’Anna no havia previst que aquell dia les aules d’exàmens estarien ocupades, i va decidir fer-lo a la nostra petita aula, on els quaranta-cinc alumnes semblàvem sardines enllaunades. Cada cop que escrivia topava amb el colze d’en Francisco, que era esquerrà. Jo no havia copiat, però en Francisco, que era curt de gambals però no cec, havia pogut llegir sense cap problema les meves respostes. I no m’hauria imaginat que fos tan soca com per repetir exactament les mateixes paraules que jo, ni tampoc que els altres companys de fila es posessin al seu nivell d’estupidesa. És que ni tan sols van considerar que seria sospitós que cinc persones castellanoparlants escriguessin el català amb la mateixa fluïdesa que jo tenia.
Vaig queixar-me amargament que no em podia jutjar de la mateixa manera, perquè jo no havia copiat, i que la meva trajectòria al llarg del curs ho avalava. Curiosament, cap d’aquells malparits va tenir el coratge de reconèixer que havia copiat, i de fet aquells miserables em van retreure que els delatés. Vaig demanar una i altra cop que fes justícia, i que em fes en aquell moment un examen oral, i així provar-li que era capaç de treure un excel·lent
- El que seria injust és tractar-te diferent als altres. Ho sento molt, perquè pensava que eres l’alumne més brillant que havia tingut en els últims anys i m’has decebut moltíssim. Copiar és un acte gravíssim, i si no ho has fet, haver permès als altres que ho facin parla també molt malament de tu. Hauràs d’anar a setembre a recuperar. 
Vaig sortir plorant de ràbia de l’institut. No sabia com explicar-ho a casa. Era el primer cop que suspenia una assignatura, i evidentment, el primer cop que havia d’anar a setembre. Però sobretot sentia ràbia. Ràbia envers uns companys insolidaris que havien tingut la mesquinesa de fer-me passar per botxí enlloc de víctima. Ràbia envers una professora a la que admirava i que, amb la seva hipòcrita defensa de la igualtat per tothom, havia traït tot l’afecte que li havia dipositat.
Aquell sentiment de ràbia va estimular el meu amor propi. Vaig proposar-me deixar enrere el meu estat de frustració. Aniria al setembre i aconseguiria la millor nota que mai s’hagués aconseguit. Li ho havia de demostrar. Em veia entrant triomfantment al despatx dels professors, i etzibant-li a l’Anna: “- veus com et vas equivocar-”. I ella no tindria més remei que demanar-me perdó, i tornaria a confiar en mi.
A mesura que anaven passant els dies, el meu estat d’excitació va remetre, però no el meu sentiment de ressentiment, que dia a dia creixia com més rumiava i més m'entestava a racionalitzar el que havia passat. Calia realment estudiar? És a dir, si havia de demostrar que realment jo estava preparat, no calia que tornés a repassar de nou la matèria. De fet, el que havia de demostrar era que no em calia repassar ni un sol cop més el llibre ni els apunts per aprovar. Altra cosa seria fer trampa; no amb l’Anna, que ja cada dia m’importava menys; a qui realment havia de demostrar la meva excel·lència era a mi mateix; estudiar de nou seria fer-me trampes al solitari.
I a mesura que rumiava, entenia que aquell fil conductor que semblava explicar el comportament a la història de les civilitzacions era una impostura, que la conducta de la mestra i els companys n'era una prova, i que per més anys que visqués continuaria sense trobar una explicació lògica de la naturalesa humana.
Em vaig passar tot l’estiu sense estudiar, suportant la recriminació dels pares per allò que ells consideraven "una desídia sobre el meu futur". Aparentment semblava tranquil, però a mida que s'acostava el dia, creixia el meu estat d'ansietat,
Finalment va arribar el dia de l'examen. Vaig arribar expressament un minut més tard a la prova, perquè no volia parlar amb ningú, i vaig acabar el meu examen vint minuts abans de l'hora.
Als dos dies, vaig anar a l’institut a veure els resultats penjats en el taulell. Havia tret un excel·lent. En aquell moment, l’Anna va sortir de l'aula de professors i en veure’m, em va dir mentre se m’acostava:
- Enhorabona Albert. Veig que has estudiat ...
En aquell moment vaig mantenir el suficientment breu contacte visual amb els seus ulls, i seguidament em vaig girar, deixant-la amb la paraula a la boca, i me'n vaig anar caminant.
No em va seguir, ni va seguir parlant. No ens vam tornar mai més a dirigir la paraula.
Per dignitat.

El destí

L’aire xafogós i contaminat és encara més enrarit i insuportable que el de la cambra. La manca de vent i un sol de justícia provoquen una estiuenca calitja en ple mes de maig, i el grisenc cel, absent de núvols, no albira cap bri d’esperança per a renovar un ambient irrespirable, amb una estranya barreja de monòxid de carboni i ferum de pixats de gos, patates fregides i pollastres a l’ast. 

Alineats entre faroles mig trencades, brutes de deposicions de coloms, gavines o estornells, desfilen plataners mal podats, coronats per un escàs fullam de color entre groguenc i bru, incapaç d’esmorteir el soroll infernal de motos que acceleren com si fossin a la recta d’arribada del circuit de Montmeló. A ambdós costats, centenars de vianants caminen com si fossin vehicles en una carretera, evitant qualsevol mena de contacte físic, i fixen la vista sobre les negroses voreres, qui sap si per sortejar les defecacions canines no recollides o, simplement, esquivant la ferida de mirar-se directament als ulls. 

Com una balena devorant milers de petits krills, l’antropòfaga boca del metro s’empassa les riuades de gent, imatge d’una voraç societat que devora als seus individus enganyant-los amb el caramel de la llibertat; i com a macabra metàfora, una teranyina a la finestra, a la cantonada de la qual una aranya espera calmosament l’abatiment d’una mosca que, exhausta, va deixant de bategar les ales,... i em pregunto: Sóc davant d’una finestra o d’un mirall?