L'Incident

L’Incident passà quan jo tenia deu anys. La radiació no causà víctimes, però deixà la humanitat sense la capacitat de parlar. 

Com ja ningú parla, tothom duu penjada la seva tauleta, perquè la comunicació entre la gent ha de ser escrita. Ha tornat el cinema mut. La televisió és subtitulada i la radio només posa música clàssica. El teatre no existeix. Els jutjats no celebren vistes orals. Les escoles han desaparegut. Només les discoteques semblen inalterables, plenes de d’individus ballant música eixordadora, sense relacionar-se entre ells. Els amics i coneguts han esdevingut saludats; ningú s’atura al carrer davant un amic i li escriu: “Hola. Com estàs?”, com ningú té la paciència necessària per esperar que l’altre acabi d’escriure. Es limiten a fer un gest amb el cap, o com a molt aixecar la mà. Tot intercanvi d’informació requereix un temps exasperadament lent. Abans de l’Incident, “l’American way of life” havia portat la societat de l’oci i la incultura, i la gent ja havia perdut l’hàbit de llegir o escriure. Es podria dir que l’Incident fou una etapa més en el progressiu procés d’incomunicació humana.

Tan sols conservaren la parla un centenar de persones, de diverses contrades del món, que l’ONU va ordenar recloure en el que fou el primer acord unànime de l’organisme. Es destinaren recursos, i els millors científics, a fer que la humanitat recuperés la veu, encara que, paradoxalment, fos a costa d’incomunicar als que encara en tenien. Els xerraires no només patiren l’infern de passar de la categoria de persona a la d’animal d’experimentació; a més, la diversitat lingüística els impedí comunicar-se entre ells. 

El meu germà encara hi deu ser. A casa no ens afectà la radiació. No sé per què. Els pares ens van dir que havíem de romandre callats. Però el meu germà tenia tres anyets, i qui li diu a un nen de tres anys que no parli. Aviat les autoritats ho descobriren i vingueren a endur-se’l. Els pares s’hi encararen, i foren afusellats. Amagat i espantat, vaig veure com s’enduien el meu germanet, que plorava i cridava “teteeee, ... teteee....”. 

Encara avui ressonen aquells crits al cervell, i no puc més. Porto quinze anys a la recerca de persones que parlin com jo, ... persones que portin anys de silenci acumulant ressentiment,... persones amb ràbia que vulguin alçar la seva veu, ... persones vulguin cridar quan arribin a l’orgasme, ... persones que recordin la bellesa del cant o d’un poema recitat, ... En definitiva, persones que siguin humanes.