L'evolució de les espècies

Avui les notícies engegaven amb el luctuós accident a l'estació de tren de Castelldefels-Platja. En el procés de recerca de possibles testimonis dels fets, n'he vist un que es queixava perquè deia que el tren anava sense llums, i a moltíssima velocitat, que no hi havia indicadors, ni prou llum, que ell n'era de Sabadell i per això no tenia perquè saber que hi havia un pas soterrani. El que m'estranya és que no s'hagi queixat també de que els trens circulin per la via o de que el sol s'amagui cap a les vuit del vespre.
Jo he viscut gairebé tota la vida davant una via del tren, i des de petit sempre m'han dit que les vies no s'han de creuar. Cal una gran dosi de cinisme per "cagar-la" i protestar perquè l'administració no hagi posat mitjans per evitar que els efectes de les imprudències de la gent. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pèl a tots! Em sap molt de greu el dol de les famílies que han perdut algun membre a l'accident, però han estat víctimes de la Teoria de l'evolució de les espècies de Darwin: els que són tan imprudents que afronten perills, moren; els que són prou espavilats per evitar-los, sobreviuen.
L'altre dia, en un programa sobre l'evolució de l'home, un expert comentava que no tenia cap dubte que l'espècie humana evolucionaria i l'homo sàpiens compartiria els seus darrers anys amb el seu substitut. Jo corroboro aquesta teoria i afirmo que ja s'està produint: l'homo sàpiens està evolucionant cap a "l'homo imbecilis", que està començant a poblar la nostra societat. Fins i tot se n'ha adonat TV3, que l'ha rebatejat com a "l'Homo APM", en un programa moralment discutible.
Trobo impresentable que una televisió pública destini recursos a buscar l'entreteniment en la ridiculització de persones de cultura més o menys baixa i fomenti un tipus d'humor simple, pel qual no cal tenir el cervell engegat per païr-lo.
Trobo encara més impresentable que hagin agafat un actor per crear una criatura que es dedica a repetir les imbecilitats reproduïdes prèviament en entorns públics, amb l'únic interès de buscar la reacció (o més aviat la ridiculització) de la gent.
El més sorprenent és que aquest programa i aquest personatge tinguin tant de seguiment entre l'audiència de TV3, i que no hi hagi dia que no senti al carrer o a la feina algun graciós repetint alguna cantarella de l'estil "ho haveu vist?.."
No en tinc cap dubte, el futur és de "l'homo imbecilis", que cada cop tindrà el crani més petit, i acabarà destruint a l'homo sàpiens.

Els nostres referents

Tota societat té uns referents on els seus membres s'emmirallen, i en conseqüència es podria dir que la qualitat cultural d'una societat pot venir definida per la dels seus referents.
Seria motiu d'un llibre extens la cita i descripció dels referents de la nostra societat, i no exempt de controvèrsia, per dos tipus de raons:
- per una raó subjectiva: cadascú té els seus referents de base, i probablement els meus diferirien molt de la resta dels meus veïns, i
- per una raó objectiva: la pobresa de la condició humana ens fa tan egoistes i envejosos que quan hom parla bé d'una persona concreta, n'hi ha deu o quinze que ens sentim malament perquè s'obliden de nosaltres.
Bé, en tot cas, crec que ningú posarà en dubte que un dels àmbits que genera més referents és l'esport. I en aquest àmbit hi trobo sorprenents contradiccions.
Un exemple el trobem a Can Barça, en els seus jugadors estrelles. No pretenc oblidar-me'n de cap, però em venen a la memòria els següents: Messi, Eto'o, Ronaldinho, Kluivert, Rivaldo, Figo, Ronaldo, Romario, Stoichkov, Laudrup, Lineker, Schuster, Maradona, Cruyff, ...
Tothom convindrà que una gran part de nens i no tan nens els han considerats els seus ídols i referents. 

Estic segur que m'aniria més bé participar del cretinisme acrític general de la societat i convertir-me en un culé fonamentalista que ofega les seves misèries convertint-se en un fanàtic; però resulta que quan no tinc temps per l'onanisme em dona per fer-me preguntes amb respostes que augmenten la meva infelicitat, com les següents:

- quants d'aquests jugadors han aprés a parlar el castellà? Tots. 

- quants han aprés el català? CAP
- quants d'aquests jugadors han fet carrera fora del futbol? CAP
- quants d'aquest jugadors han manifestat interès per manifestacions culturals, com la pintura, la lectura o el teatre? CAP
- ...

I seguiria relatant qüestions.

Ben mirat, les respostes constitueixen un bon exemple que descriu el tarannà dels catalans. Fins i tot els més nacionalistes acaben considerant més important l'espanyol al català quan es passen al castellà en una conversa, i la majoria desitgem que els nostres fills acabin triomfant com els anteriors jugadors; volem que estudiïn, però no ens importa si es converteixen en futbolistes rucs si acaben esdevenint milionaris.

De fet, quan algun esportista tracta de comprometre's amb aspectes socials, com va fer l'Oleguer Presas, de seguida és bandejat per mitjans (i clubs), demanant que es dediqui a jugar i no pensar. Les neurones no estan ben vistes al món de l'esport, i el futbol en particular.   

Ho veig al voltant dels meus fills, concretament en pares dels seus amics. Quan veig el meu fill jugar tan bé a futbol, tremolo de pensar en la possibilitat que acabi convertint-se en un tanoca podrit de diners i malbaratant-los comprant-se cotxes de luxe. Que voleu que us digui, mentre un pugui viure amb modèstia, prefereixo la riquesa interior que et dona l'aprenentatge diari, que no la riquesa materialista que et fa viure en un món capritxós.
Això no ho veig en els altres. El pare d'un dels seus amics em va dir que va treure el seu fill de l'equip del col·legi perquè allà "solo jugaba y no entrenaba" i l'havia apuntat en un club "para que le enseñen a jugar a futbol". Estem parlant d'un nen de sis anys, que va aguantar en el club només un parell de mesos perquè no li agradava. 

Naturalment, burro! No vulguis que el teu fill sigui el que tu no has pogut ser, i no l'obliguis amb sis anys a fer el que no vol fer. I no et molestis a explicar-li, perquè és tan curt de gambals que no només no t'entén, sinó que et pren per babau.

Sense ser-ne un gran aficionat, m'agrada el Barça actual, amb un sistema de joc vistós. Però em repugna veure els valors que fomenten els seus protagonistes.