Els nostres referents

Tota societat té uns referents on els seus membres s'emmirallen, i en conseqüència es podria dir que la qualitat cultural d'una societat pot venir definida per la dels seus referents.
Seria motiu d'un llibre extens la cita i descripció dels referents de la nostra societat, i no exempt de controvèrsia, per dos tipus de raons:
- per una raó subjectiva: cadascú té els seus referents de base, i probablement els meus diferirien molt de la resta dels meus veïns, i
- per una raó objectiva: la pobresa de la condició humana ens fa tan egoistes i envejosos que quan hom parla bé d'una persona concreta, n'hi ha deu o quinze que ens sentim malament perquè s'obliden de nosaltres.
Bé, en tot cas, crec que ningú posarà en dubte que un dels àmbits que genera més referents és l'esport. I en aquest àmbit hi trobo sorprenents contradiccions.
Un exemple el trobem a Can Barça, en els seus jugadors estrelles. No pretenc oblidar-me'n de cap, però em venen a la memòria els següents: Messi, Eto'o, Ronaldinho, Kluivert, Rivaldo, Figo, Ronaldo, Romario, Stoichkov, Laudrup, Lineker, Schuster, Maradona, Cruyff, ...
Tothom convindrà que una gran part de nens i no tan nens els han considerats els seus ídols i referents. 

Estic segur que m'aniria més bé participar del cretinisme acrític general de la societat i convertir-me en un culé fonamentalista que ofega les seves misèries convertint-se en un fanàtic; però resulta que quan no tinc temps per l'onanisme em dona per fer-me preguntes amb respostes que augmenten la meva infelicitat, com les següents:

- quants d'aquests jugadors han aprés a parlar el castellà? Tots. 

- quants han aprés el català? CAP
- quants d'aquests jugadors han fet carrera fora del futbol? CAP
- quants d'aquest jugadors han manifestat interès per manifestacions culturals, com la pintura, la lectura o el teatre? CAP
- ...

I seguiria relatant qüestions.

Ben mirat, les respostes constitueixen un bon exemple que descriu el tarannà dels catalans. Fins i tot els més nacionalistes acaben considerant més important l'espanyol al català quan es passen al castellà en una conversa, i la majoria desitgem que els nostres fills acabin triomfant com els anteriors jugadors; volem que estudiïn, però no ens importa si es converteixen en futbolistes rucs si acaben esdevenint milionaris.

De fet, quan algun esportista tracta de comprometre's amb aspectes socials, com va fer l'Oleguer Presas, de seguida és bandejat per mitjans (i clubs), demanant que es dediqui a jugar i no pensar. Les neurones no estan ben vistes al món de l'esport, i el futbol en particular.   

Ho veig al voltant dels meus fills, concretament en pares dels seus amics. Quan veig el meu fill jugar tan bé a futbol, tremolo de pensar en la possibilitat que acabi convertint-se en un tanoca podrit de diners i malbaratant-los comprant-se cotxes de luxe. Que voleu que us digui, mentre un pugui viure amb modèstia, prefereixo la riquesa interior que et dona l'aprenentatge diari, que no la riquesa materialista que et fa viure en un món capritxós.
Això no ho veig en els altres. El pare d'un dels seus amics em va dir que va treure el seu fill de l'equip del col·legi perquè allà "solo jugaba y no entrenaba" i l'havia apuntat en un club "para que le enseñen a jugar a futbol". Estem parlant d'un nen de sis anys, que va aguantar en el club només un parell de mesos perquè no li agradava. 

Naturalment, burro! No vulguis que el teu fill sigui el que tu no has pogut ser, i no l'obliguis amb sis anys a fer el que no vol fer. I no et molestis a explicar-li, perquè és tan curt de gambals que no només no t'entén, sinó que et pren per babau.

Sense ser-ne un gran aficionat, m'agrada el Barça actual, amb un sistema de joc vistós. Però em repugna veure els valors que fomenten els seus protagonistes.