La pobresa d'esperit

Llegeixo com el President Mas se n'orgulleix de ser el president del país més solidari del món, i m'agafen ganes de vomitar.
Aquest és un exemple més de la confusió a la qual ens tenen acostumats a Catalunya.
Ja que el nostre president sembla no entendre-ho, caldria definir bé què és la solidaritat, què és la caritat i què és l'espoli.
Els dos primers termes els distingeix un fet distintiu: la voluntarietat.
És absurd sentir la frase "solidaritat davant la resta d'Espanya", en primer lloc perquè els catalans no tenim ni veu ni vot per decidir els diners que surten de Catalunya cap a Espanya, i en segon lloc perquè el terme "la resta d'Espanya" deixa molt clar la veritable nacionalitat de qui ho pronuncia. El nom és espoli, que per si algú no ho sap, és el terme que s'utilitza quan la llei permet el robatori o apropiació indeguda per part del poderós al pobre.
Però la segona qüestió a aclarir és la distinció entre solidaritat i caritat.
La solidaritat significa ajudar algú com tu quan travessa un mal moment o ha patit alguna desgràcia.
La caritat en canvi significa ajudar algú que no té ni pot tenir els mitjans per viure o sobreviure.
En el primer dels casos, l'ajuda rebuda de la solidaritat li ha de permetre situar-se de nou en un nivell d'autosuficiència. En el segon dels casos l'ajuda rebuda només és pa d'avui i gana de l'endemà.
Quan una persona fa un donatiu, ha de tenir molt clar de què es tracta. Darrera la solidaritat hi ha un sentiment d'igualtat envers l'altre, i darrera la caritat hi ha un sentiment de paternalisme que, en definitiva, no deixa de ser un sentiment de menyspreu o superioritat envers l'altre.
I és que la millor manera d'acabar amb la pobresa és fent que les persones tinguin una feina digna i estable.
La quantitat de quatre milions d'euros, recaptats per la Marató de la Pobresa, equivaldria al cost de tenir assalariades en un any 160 persones, considerant un cost total de 25.000 € (aprox, un sou brut de 20.000 €), de manera que implicaria la sortida real de la pobresa de 160 persones. Quatre milions són molts diners, però repartits entre tots els que viuen de la indigència només s'aconsegueix allargar l'angoixa dels qui la pateixen.
Trobo molt bé que els ciutadans estableixen mecanismes per canalitzar de forma voluntària la solidaritat o la caritat, qualitats que no haurien de desaparèixer del sentiment humà. Ara bé, espero dels nostres dirigents una actitud dirigida a combatre la pobresa, enlloc d'administrar-la com estan fent ara. És un contradicció que, essent una terra receptora de mà d'obra barata, a Catalunya es dilapidin milions de recursos en formar professionals universitaris de gran nivell, que acaben emigrant cap a altres contrades com Xina, Lapònia, el Quebec o Alemanya perquè no poden exercir amb un salari digne.
Francament, l'ús de mitjans públics per recaptar diners és un exercici de cinisme i d'hipocresia col·lectiva, i un símptoma del menyspreu dels dirigents cap als ciutadans.