L'Incident

L’Incident passà quan jo tenia deu anys. La radiació no causà víctimes, però deixà la humanitat sense la capacitat de parlar. 

Com ja ningú parla, tothom duu penjada la seva tauleta, perquè la comunicació entre la gent ha de ser escrita. Ha tornat el cinema mut. La televisió és subtitulada i la radio només posa música clàssica. El teatre no existeix. Els jutjats no celebren vistes orals. Les escoles han desaparegut. Només les discoteques semblen inalterables, plenes de d’individus ballant música eixordadora, sense relacionar-se entre ells. Els amics i coneguts han esdevingut saludats; ningú s’atura al carrer davant un amic i li escriu: “Hola. Com estàs?”, com ningú té la paciència necessària per esperar que l’altre acabi d’escriure. Es limiten a fer un gest amb el cap, o com a molt aixecar la mà. Tot intercanvi d’informació requereix un temps exasperadament lent. Abans de l’Incident, “l’American way of life” havia portat la societat de l’oci i la incultura, i la gent ja havia perdut l’hàbit de llegir o escriure. Es podria dir que l’Incident fou una etapa més en el progressiu procés d’incomunicació humana.

Tan sols conservaren la parla un centenar de persones, de diverses contrades del món, que l’ONU va ordenar recloure en el que fou el primer acord unànime de l’organisme. Es destinaren recursos, i els millors científics, a fer que la humanitat recuperés la veu, encara que, paradoxalment, fos a costa d’incomunicar als que encara en tenien. Els xerraires no només patiren l’infern de passar de la categoria de persona a la d’animal d’experimentació; a més, la diversitat lingüística els impedí comunicar-se entre ells. 

El meu germà encara hi deu ser. A casa no ens afectà la radiació. No sé per què. Els pares ens van dir que havíem de romandre callats. Però el meu germà tenia tres anyets, i qui li diu a un nen de tres anys que no parli. Aviat les autoritats ho descobriren i vingueren a endur-se’l. Els pares s’hi encararen, i foren afusellats. Amagat i espantat, vaig veure com s’enduien el meu germanet, que plorava i cridava “teteeee, ... teteee....”. 

Encara avui ressonen aquells crits al cervell, i no puc més. Porto quinze anys a la recerca de persones que parlin com jo, ... persones que portin anys de silenci acumulant ressentiment,... persones amb ràbia que vulguin alçar la seva veu, ... persones vulguin cridar quan arribin a l’orgasme, ... persones que recordin la bellesa del cant o d’un poema recitat, ... En definitiva, persones que siguin humanes.

La història de les civilitzacions

Per alguna raó que no comprenia, tenia dues virtuts que no posseïen la resta dels companys d’escola: una gran capacitat de memorització, i una extraordinària facilitat per entendre “tot allò” que s’explicava a classe. I “tot allò” no m’interessava gens; les matemàtiques, les ciències o les llengües eren un simple exercici de memorització o d’aplicació de lleis lògiques, que no suposava cap repte. M’avorria. Fins que en arribar al batxillerat vaig topar-me amb “Història de les civilitzacions”. Allò era diferent a la “història” que m’havien explicat fins aleshores, una matèria sense interès on només se’ns demanava recordar un reguitzell de noms i dates sense més. La “Història de les civilitzacions” no tenia noms propis, i enlloc de dates tenia períodes; era un repàs històric i una explicació per a una de les coses que em costava d’entendre des de petit: el comportament de la humanitat. Per primer cop, llegia amb devoció els llibres de l’assignatura, em feien pensar, i feia els treballs amb entusiasme. Durant tot l’any, vaig ser segurament l’alumne més entusiasta de l’Anna, la meva mestra, la primera persona que em va tractar com si fos un adult, i les meves notes i els meus treballs havien estat qualificats d’excel·lents. La meva sorpresa va venir quan vaig veure que la nota de l’examen final fou un molt deficient; un zero.
- Albert, el teu examen és perfecte, talment com si estigués llegint les respostes al llibre, i exactament igual com el d’en Francisco , el d’en Quique, el d’en David, el d’en Joan i el d’en Javier. Exactament igual. Estàveu junts a l’aula. Heu copiat. 
I en part era veritat. L’Anna no havia previst que aquell dia les aules d’exàmens estarien ocupades, i va decidir fer-lo a la nostra petita aula, on els quaranta-cinc alumnes semblàvem sardines enllaunades. Cada cop que escrivia topava amb el colze d’en Francisco, que era esquerrà. Jo no havia copiat, però en Francisco, que era curt de gambals però no cec, havia pogut llegir sense cap problema les meves respostes. I no m’hauria imaginat que fos tan soca com per repetir exactament les mateixes paraules que jo, ni tampoc que els altres companys de fila es posessin al seu nivell d’estupidesa. És que ni tan sols van considerar que seria sospitós que cinc persones castellanoparlants escriguessin el català amb la mateixa fluïdesa que jo tenia.
Vaig queixar-me amargament que no em podia jutjar de la mateixa manera, perquè jo no havia copiat, i que la meva trajectòria al llarg del curs ho avalava. Curiosament, cap d’aquells malparits va tenir el coratge de reconèixer que havia copiat, i de fet aquells miserables em van retreure que els delatés. Vaig demanar una i altra cop que fes justícia, i que em fes en aquell moment un examen oral, i així provar-li que era capaç de treure un excel·lent
- El que seria injust és tractar-te diferent als altres. Ho sento molt, perquè pensava que eres l’alumne més brillant que havia tingut en els últims anys i m’has decebut moltíssim. Copiar és un acte gravíssim, i si no ho has fet, haver permès als altres que ho facin parla també molt malament de tu. Hauràs d’anar a setembre a recuperar. 
Vaig sortir plorant de ràbia de l’institut. No sabia com explicar-ho a casa. Era el primer cop que suspenia una assignatura, i evidentment, el primer cop que havia d’anar a setembre. Però sobretot sentia ràbia. Ràbia envers uns companys insolidaris que havien tingut la mesquinesa de fer-me passar per botxí enlloc de víctima. Ràbia envers una professora a la que admirava i que, amb la seva hipòcrita defensa de la igualtat per tothom, havia traït tot l’afecte que li havia dipositat.
Aquell sentiment de ràbia va estimular el meu amor propi. Vaig proposar-me deixar enrere el meu estat de frustració. Aniria al setembre i aconseguiria la millor nota que mai s’hagués aconseguit. Li ho havia de demostrar. Em veia entrant triomfantment al despatx dels professors, i etzibant-li a l’Anna: “- veus com et vas equivocar-”. I ella no tindria més remei que demanar-me perdó, i tornaria a confiar en mi.
A mesura que anaven passant els dies, el meu estat d’excitació va remetre, però no el meu sentiment de ressentiment, que dia a dia creixia com més rumiava i més m'entestava a racionalitzar el que havia passat. Calia realment estudiar? És a dir, si havia de demostrar que realment jo estava preparat, no calia que tornés a repassar de nou la matèria. De fet, el que havia de demostrar era que no em calia repassar ni un sol cop més el llibre ni els apunts per aprovar. Altra cosa seria fer trampa; no amb l’Anna, que ja cada dia m’importava menys; a qui realment havia de demostrar la meva excel·lència era a mi mateix; estudiar de nou seria fer-me trampes al solitari.
I a mesura que rumiava, entenia que aquell fil conductor que semblava explicar el comportament a la història de les civilitzacions era una impostura, que la conducta de la mestra i els companys n'era una prova, i que per més anys que visqués continuaria sense trobar una explicació lògica de la naturalesa humana.
Em vaig passar tot l’estiu sense estudiar, suportant la recriminació dels pares per allò que ells consideraven "una desídia sobre el meu futur". Aparentment semblava tranquil, però a mida que s'acostava el dia, creixia el meu estat d'ansietat,
Finalment va arribar el dia de l'examen. Vaig arribar expressament un minut més tard a la prova, perquè no volia parlar amb ningú, i vaig acabar el meu examen vint minuts abans de l'hora.
Als dos dies, vaig anar a l’institut a veure els resultats penjats en el taulell. Havia tret un excel·lent. En aquell moment, l’Anna va sortir de l'aula de professors i en veure’m, em va dir mentre se m’acostava:
- Enhorabona Albert. Veig que has estudiat ...
En aquell moment vaig mantenir el suficientment breu contacte visual amb els seus ulls, i seguidament em vaig girar, deixant-la amb la paraula a la boca, i me'n vaig anar caminant.
No em va seguir, ni va seguir parlant. No ens vam tornar mai més a dirigir la paraula.
Per dignitat.

El destí

L’aire xafogós i contaminat és encara més enrarit i insuportable que el de la cambra. La manca de vent i un sol de justícia provoquen una estiuenca calitja en ple mes de maig, i el grisenc cel, absent de núvols, no albira cap bri d’esperança per a renovar un ambient irrespirable, amb una estranya barreja de monòxid de carboni i ferum de pixats de gos, patates fregides i pollastres a l’ast. 

Alineats entre faroles mig trencades, brutes de deposicions de coloms, gavines o estornells, desfilen plataners mal podats, coronats per un escàs fullam de color entre groguenc i bru, incapaç d’esmorteir el soroll infernal de motos que acceleren com si fossin a la recta d’arribada del circuit de Montmeló. A ambdós costats, centenars de vianants caminen com si fossin vehicles en una carretera, evitant qualsevol mena de contacte físic, i fixen la vista sobre les negroses voreres, qui sap si per sortejar les defecacions canines no recollides o, simplement, esquivant la ferida de mirar-se directament als ulls. 

Com una balena devorant milers de petits krills, l’antropòfaga boca del metro s’empassa les riuades de gent, imatge d’una voraç societat que devora als seus individus enganyant-los amb el caramel de la llibertat; i com a macabra metàfora, una teranyina a la finestra, a la cantonada de la qual una aranya espera calmosament l’abatiment d’una mosca que, exhausta, va deixant de bategar les ales,... i em pregunto: Sóc davant d’una finestra o d’un mirall?

La pobresa d'esperit

Llegeixo com el President Mas se n'orgulleix de ser el president del país més solidari del món, i m'agafen ganes de vomitar.
Aquest és un exemple més de la confusió a la qual ens tenen acostumats a Catalunya.
Ja que el nostre president sembla no entendre-ho, caldria definir bé què és la solidaritat, què és la caritat i què és l'espoli.
Els dos primers termes els distingeix un fet distintiu: la voluntarietat.
És absurd sentir la frase "solidaritat davant la resta d'Espanya", en primer lloc perquè els catalans no tenim ni veu ni vot per decidir els diners que surten de Catalunya cap a Espanya, i en segon lloc perquè el terme "la resta d'Espanya" deixa molt clar la veritable nacionalitat de qui ho pronuncia. El nom és espoli, que per si algú no ho sap, és el terme que s'utilitza quan la llei permet el robatori o apropiació indeguda per part del poderós al pobre.
Però la segona qüestió a aclarir és la distinció entre solidaritat i caritat.
La solidaritat significa ajudar algú com tu quan travessa un mal moment o ha patit alguna desgràcia.
La caritat en canvi significa ajudar algú que no té ni pot tenir els mitjans per viure o sobreviure.
En el primer dels casos, l'ajuda rebuda de la solidaritat li ha de permetre situar-se de nou en un nivell d'autosuficiència. En el segon dels casos l'ajuda rebuda només és pa d'avui i gana de l'endemà.
Quan una persona fa un donatiu, ha de tenir molt clar de què es tracta. Darrera la solidaritat hi ha un sentiment d'igualtat envers l'altre, i darrera la caritat hi ha un sentiment de paternalisme que, en definitiva, no deixa de ser un sentiment de menyspreu o superioritat envers l'altre.
I és que la millor manera d'acabar amb la pobresa és fent que les persones tinguin una feina digna i estable.
La quantitat de quatre milions d'euros, recaptats per la Marató de la Pobresa, equivaldria al cost de tenir assalariades en un any 160 persones, considerant un cost total de 25.000 € (aprox, un sou brut de 20.000 €), de manera que implicaria la sortida real de la pobresa de 160 persones. Quatre milions són molts diners, però repartits entre tots els que viuen de la indigència només s'aconsegueix allargar l'angoixa dels qui la pateixen.
Trobo molt bé que els ciutadans estableixen mecanismes per canalitzar de forma voluntària la solidaritat o la caritat, qualitats que no haurien de desaparèixer del sentiment humà. Ara bé, espero dels nostres dirigents una actitud dirigida a combatre la pobresa, enlloc d'administrar-la com estan fent ara. És un contradicció que, essent una terra receptora de mà d'obra barata, a Catalunya es dilapidin milions de recursos en formar professionals universitaris de gran nivell, que acaben emigrant cap a altres contrades com Xina, Lapònia, el Quebec o Alemanya perquè no poden exercir amb un salari digne.
Francament, l'ús de mitjans públics per recaptar diners és un exercici de cinisme i d'hipocresia col·lectiva, i un símptoma del menyspreu dels dirigents cap als ciutadans.

Indigneu-vos!

Stephane Hessel és una persona de nacionalitat francesa, que va viure amb intensitat la Resistència enfront els nazis i que va participar en l'elaboració de la Declaració dels Drets Humans. L'any passat, als seus 93 anys, va causar un gran impacte a la societat francesa amb la publicació del seu llibret "Indignez-vous!", un petit pamflet dirigit en especial a la joventut francesa. En aquest llibret, que a França s'ha venut com a xurros a tres euros la peça, alerta contra la desmobilització generalitzada, reivindica la indignació com el motor més gran de mobilització de la societat, i denuncia que existeixen motius suficients per indignar-se i rebel·lar-se. Quan llegia el llibre, en la llengua de Cyrano de Bergerac, no podia deixar de recordar el film "Network", aquella fantàstica pel·lícula d'en Sidney Lumet, que recomano fermament perquè continua sent perfectament d'actualitat (Adjunto un link per qui en vulgui fer un mos: NETWORK).
Al nostre país, a més tenim altres motius per sentir-nos indignats.
El mes passat vaig saber que l'Editorial Destino editaria la traducció al català i al castellà del llibret de Hessel, amb pròleg de José Luís Sampedro. Aquest autor és un economista que ha triomfat amb llibres de ficció, on destacaria "El somriure etrusc", una gran novel·la que, malgrat el seu èxit, no tinc constància que hagi estat traduïda al català. Sí, és indignant, però si l'autor d'una gran obra literària escriu en la llengua d'Andrés Pajares, cap editorial es molesta en traduir-la al català; "no cal", diuen amb menyspreu.
Si el menyspreu anterior no fos prou indignant, el lector d'aquest bloc ha de saber que fa un parell de setmanes que pot trobar a les llibreries el llibret de Hessel, però només en versió castellana, "comme il faut". Quan pregunto al llibreter on és la versió catalana, encara m'indigno més, perquè o no tenen constància que existeixi versió catalana, o assumeixen com un fet normal que la versió catalana trigui més en arribar.
Finalment, la indignació arriba al límit de la paciència quan descobreixo el preu de venda; aquest llibret, d'escasses vint-i-vuit pàgines comptant el pròleg, costa cinc euros!
Romanc a l'espera de veure l'edició catalana a les llibreries, i estic segur que trobaré més motius per indignar-me: que el preu de la traducció catalana sigui superior al de la castellana (acostuma a passar), que la traducció sigui deficient (també) o que, senzillament, arribi a la meitat o una tercera part dels punts de venda de l'edició espanyola.
Afortunadament, estic indignat!
La indignació em fa sentir viu i em dona arguments per dir Prou!
Així que, companys, Indigneu-vos!

Una història imaginària

Tinc un amic imaginari, que viu en una vila imaginària.
Aquest amic imaginari camina pels carrers de la seva vila imaginària i veu com la resta dels seus veïns caminen en sentit contrari al seu, i ho fan seguint uns senyals imaginaris que els indiquen el camí real que han de seguir.
El meu amic imaginari rep tot de consells de bona voluntat, que li diuen que no vagi en contra del sentit comú, i segueixi els senyals i les indicacions dels policies urbans imaginaris, o dels membres de l'aparell imaginari de poder.
Un dia el meu amic imaginari surt del camí, i se n'adona que els seus veïns no fan altra cosa que anar donant voltes per la mateixa via. Des de la seva nova perspectiva, veu que fora de les vies assenyalades s'està construint una realitat paral·lela a esquenes de la gent, i decideix tornar al camí per avisar-los. Alguns se l'escolten, però el meu amic imaginari topa amb la incomprensió d'una part dels vilatans, amb la sordesa d'una altra part, i amb els membres de l'aparell imaginari que no tan sols ataquen al meu amic imaginari, sinó que amenacen als altres vilatans de no facilitar-los l'avituallament si decideixen fer cas al meu amic imaginari.
El meu amic imaginari, i els pocs que l'han seguit, tracten d'arribar a cada un dels grups veïnals imaginaris i explicar-los el que està succeint, però se n'adonen que en tots ells hi ha un membre de l'aparell imaginari. El meu amic imaginari i els seus aliats no defalleixen, i troben ressò fora de la vila imaginària, i mica en mica veuen que hi ha més gent que s'arrisca a sortir del camí.
Però, ai las!, el meu amic és tan sols un amic imaginari, i per tant el final d'aquesta història no deixa de ser una situació que cada lector haurà d'imaginar.
Els que toquem de peus a terra tenim molta imaginació. 

Les claus d'un sistema educatiu ineficient (2)

Continuant al post anterior, accediu a la conferència posterior d'en Ken Robinson. Confirmo que existeix versió subtitulada en 49 idiomes, entre ells el nostre.

L'aprenentatge acadèmic de qualsevol persona constitueix el seu bagatge, un bagatge amb una varietat de temes enorme, la majoria dels quals no utilitzarà a la pràctica en el món professional. Però el fet que no els hagi d'utilitzar no vol dir que no hagin estat importants, perque constitueixen els ingredients necessaris per a "cuinar" els "plats" que satisfan les necessitats de supervivència al món laboral. No obstant el que acaba diferenciant els professionals bons dels dolents o dels brillants, és la capacitat creativa dels individus, allò que els fa trobar la solució ideal davant de cada entrebanc professional.
Comparteixo totalment el pensament de K.Robinson, constatat al llarg de la meva etapa de formació, des de l'etapa preescolar fins la universitària.
Tret d'alguna excepció, en el temari de cada assignatura es dona prioritat a la quantitat que a la qualitat, s'exigeix a tothom el mateix grau de coneixement. D'altra banda, existeix quelcom anomenat "dinàmica de grup" que impedeix progressar i desmotiva als alumnes més destacats per no perjudicar als alumnes menys destacats, alumnes que dit de pas, es troben estudiant perque la llei els obliga i el sistema educatiu els condemna fins als setze a perdre un temps que podrien haver aprofitar per desenvolupar les seves capacitats.
Es tracta d'un sistema destinat a la mediocrització, que implica un gran malbaratament de recursos i una dilapidació de capital humà de la societat.
Reflexionem-hi!