La dependència financera

En condicions normals, l'organisme que hauria de vetllar pel crèdit a les empreses catalanes hauria de ser l'Institut Català de Finances (l'ICF).
Però Catalunya no viu en condicions normals, car l'Estat espanyol ens sotmet a un espoli que el Cercle Català de Negocis xifra en 22.000 milions d'euros anyals. Per adonar-se'n del que representa la xifra en qüestió, acompanyo les xifres del pressupost 2010 de la Generalitat de Catalunya, que podeu consultar accedint al link: http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/GUI_L_CAT.pdf):
a) pressupost Administració Generalitat: 32.519 milions d'euros
b) pressupost SCS/ICS/ICASS: 14.088 milions d'euros

c) pressupost entitats autònomes administratives: 926 milions d'euros
d) pressupost entitats autònomes comercials/financeres: 138 milions d'euros
e) pressupost entitats de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat: 6.667 milions d'euros 
f) pressupost societats mercantils: 3.026 milions d'euros
g) pressupost consorcis: 3.099 milions d'euros
h) pressupost fundacions: 648 milions d'euros
Total pressupost 61.111 milions d'euros.

Això implica que el dèficit fiscal anyal de Catalunya denunciat pel Cercle Català de Negocis representaria més de la tercera part del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Obvio qualificacions i deixo al lector la llibertat de posar l'adjectiu que li escaigui oportú.

L'ICF té un pressupost de 1.628 milions d'euros, i s'inclou a l'apartat e) del pressupost de la Generalitat. Si d'aquesta xifra es descompten les despeses de funcionament, les d'amortitzacions de deute (públic o privat) i del pagament d'interessos, les de préstecs al sector públic i les de dipòsits i fiances, queda només un import de 560 milions d'euros per prestar al sector privat.

Si Espanya hagués optat realment per la fórmula de l'Estat de les Autonomies que tant predica, no existiria un Instituto de Crédito Oficial (ICO), perquè aquesta funció hauria estat traspassada. Però el procés descentralitzador engegat després del franquisme ha constituït una estafa pels catalans, on Espanya ha jugat a la puta i la ramoneta: "et cedeixo les setrilleres, però em reservo la sal, i a més no t'oblidis que l'oli només el puc carregar jo". Espanya no posa cap trava a que la Generalitat constitueixi l'ICF, però recorda que disposa de l'ICO per posar en evidència qui realment té la capacitat d'influir.

Bé, sigui com sigui, la insuficiència de l'ICF fa que les empreses catalanes hagin de mirar cap a l'ICO.

A través dels pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2010 , el govern de l'Estat espanyol va aprovar una línia de crèdits a través de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial), anomenada "ICO-liquidez" per un total de 10.100 milions d'euros.

Aquesta línia consistia en un ajut a les empreses en forma de préstec a tornar en un període d'un o cinc anys, amb un any de carència, a uns tipus d'interès atractius i sense comissions. L'objectiu del govern espanyol era injectar diners a les pimes en un  moment amb fortes restriccions per part de les entitats creditícies.

Però, ai las!, a diferència de l'ICF, amb l'ICO no s'hi parla directament. El Ministeri espanyol no ha volgut crear estructures administratives, i cedeixen la gestió administrativa i el control del risc a les entitats financeres, que són les que contacten amb els destinataris dels fons.

En teoria, l'estalvi de costos de l'ICO acaba suposant un segrest total dels fons per part de les entitats financeres, que els utilitzen com volen plenament conscients que no hi ha cap organisme que sotmeti la seva gestió al control. I això a la pràctica limita molt considerablement les perspectives del Govern.


Un exemple d'aquesta limitació el podem observar amb les línies ICO-liquidez esmentades. El Govern espanyol es posa la medalla l'ajuda a les empreses en un moment de restriccions creditícies, però la sinistra realitat és que les entitats financeres utilitzen aquests fons per altres finalitats.
Les pimes catalanes han observat com els bancs i les caixes d'estalvi han obligat a les empreses a subscriure préstecs ICO sense que això els hagi comportat l'ingrés de fons líquids. Les entitats informaven als seus clients que els seus analistes de riscos no aprovaven les renovacions de pòlisses de circulant i les instaven a convertir-les en crèdits a un, tres o cinc anys, amb un any de carència.

En altres casos, l'estratègia de les entitats financeres era molt més subtil, ja que se'ls posava en la disjuntiva d'escollir entre subscriure el préstec ICO o renovar les pòlisses a preus caríssims.

Així, les empreses catalanes no han obtingut la liquidesa promesa, sinó que se'ls ha reestructurat el deute de curt a llarg termini, per finançar operacions de circulant, i amb un canvi de creditor.

Per la seva banda, les entitats financeres han aconseguit reduir el seu risc, traslladant la responsabilitat del crèdit i el risc d'impagament cap a l'ICO, que acaba assumint el risc de les operacions; o dit d'altra manera, els bancs han sanejat part de les seves finances a costa dels pressupostos públics, amb la connivència del govern, que no ha mogut ni un sol dit per impedir-ho, i que a més els ha retribuït les comissions pertinents per aquestes operacions.

Convé recordar-ho, perquè la lluita per la independència de Catalunya no serà només una qüestió política, doncs actualment existeix una classe financera que té segrestada la classe política de l'Estat espanyol.

El primer pas ha de consistir en eliminar la dependència financera per funcionar. A Catalunya, ciutadans i empreses ens hem acostumant a viure dels recursos externs, sigui mitjançant subvencions i ajudes, sigui mitjançant crèdits. Això acaba convertint-nos en esclaus, doncs ens toca ballar la cançò que volen cantar les administracions que ens subvencionen o les entitats prestadores.

Si no volem perdre la nostra identitat, hem de saber autofinançar-nos.

La bona gestió per davant dels objectius

Avui llegia al Nació Digital un interessant article del Sr. Joan Carretero, del qual adjunto el link: http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1132/col/lapse/financer/catalunya.
Al moment d'escriure aquesta entrada he tingut la paciència de rellegir els 54 comentaris fets pels internautes, i descobreixo amb un alt grau d'escepticisme com només dos d'ells fan referència al contingut de l'article del Dr. Carretero.
La resta són proclames a favor o en contra, crítica sectària i poca argumentació, i resposta a comentaris previs sense cap al·lusió a l'article.
No és que m'hi oposi a que la gent digui el que pensi, però faig una reflexió en veu alta: caldria que ens plantegéssim seriosament aquesta tendència que tenim els catalans de perdre el temps fent comentaris que ni ajuden a establir ponts de col·laboració, ni serveixen enriquir el diàleg.
Bé, ja he parlat massa i vull torno a l'origen de tot: el contingut de la reflexió del Sr. Carretero, que es podria resumir, sota el meu criteri, en cinc en punts importants:
1) La delicada situació de les finances de la Generalitat
2) La manca d'obtenció de finançament extern que ha motivat l'emissió de deute públic
3) Les raons que expliquen el col·lapse actual, que es resumeixen en dues: un sistema fiscal que implica una sortida neta de recursos (l'espoli), i una gestió ineficient del Govern de la Generalitat
4) Una proposta original: demanar responsabilitats penals als governants per malbaratament de recursos públics
5) Una reflexió final: més enllà de la independència, el més important és una bona gestió.
Passaré a comentar-los:
(1) Respecte el primer punt, el Sr. Carretero comença per fer un paral·lelisme entre la situació financera de les empreses catalanes i les de la Generalitat.
En aquest punt, convé matisar que ni el Sr.Carretero ni jo tenim un coneixement fefaent dels comptes públics. Es tracta d'una limitació important, perquè això ens porta a opinar sobre "inputs" informatius referits a les finances de la Generalitat.
És per això que em pregunto si és normal que els ciutadans, que som els que aportem amb els nostres impostos els recursos que permeten el funcionament de la Generalitat, trobem una densa opacitat que ens impedeix obtenir informació de la gestió dels recursos que hem aportat. Aquesta qüestió caldria traslladar-la al conjunt de les administracions públiques. Els anglesos tenen un gran mot per definir el treballador públic (sia polític, sia funcionari): "civil servant", és a dir servidor del ciutadà.

Els polítics i funcionaris haurien de tenir sempre present que es troben al servei del ciutadà, i que en conseqüència han de retre els comptes de la seva gestió. I evidentment, la millor forma de fer-los públics és fer-los transparents; avui seria tecnològicament factible i no excessivament car, dotar de visibilitat a través de la xarxa d'internet els comptes de les administracions públiques. No hi ha millor control de la gestió que aquell que es pot fer a diari.
(2) La manca d'obtenció de finançament ha estat la causa d'ofec de moltes empreses catalanes, i aquest mal també el pateix la Generalitat.
No obstant les causes són molt diferents. Mentre la raó de les retallades del crèdit a les pimes ha vingut provocat per les entitats financeres, de manera que la restricció financera ha afectat l'activitat econòmica, en el cas de la Generalitat ha estat a la inversa: la sobre-activitat pública ha portat a una restricció financera.
El que és greu és que la sobre-activitat s'hagi basat en uns pressupostos d'ingressos excessivament optimistes, que no s'han pogut complir, en part perque l'evolució ha esta pitjor de l'esperada i en part perquè Espanya tampoc ha complert els seus compromisos. Sota el meu criteri és una covardia donar la culpa als altres per no haver aportat els ingressos promesos, i no reconèixer que un no pot comprometre's a pagar si no ha rebut els ingressos necessaris per fer-lo.
Sobre l'emissió dels bons, cal distingir el punt de vista de l'inversor i el de la Generalitat.

A nivell particular d'inversor, es tracta d'un bon producte, perquè actualment n'hi ha poques entitats que donin un 4,75% a un any i no cobrin despeses de comissions, tret de les de custòdia.

A nivell de la Generalitat, val a dir que actualment les empreses paguen pòlisses financeres a uns preus de l'Euribor a 3 mesos més diferencials entre un 1,5% i un 2'5%, i no és preocupant el pagament d'un tipus del 4,75%, car tampoc està tan lluny del mercat, i més considerant que els tipus estan pujant.

El que resulta indecent és pagar una comissió als bancs del 3%; això sí està fora de mercat. Les empreses difícilment paguen més d'un 1,25% de comissió d'obertura. No m'estranya que entre les entitats hi hagi òsties per comercialitzar-los.

No crec que hi hagi risc d'insolvència. Hauria d'haver un daltabaix molt espectacular (per exemple que el Partit Popular governés) perquè qui guanyi les eleccions no respecti els compromisos de la Generalitat. En tot cas, penso que acabat l'any, hi haurà una oferta de renovació dels bons actuals per allargar el perúiode de retorn.
Amb tot, la millor forma de funcionar és no dependre del crèdit, sinó de l'autofinançament. En aquest sentit, la Generalitat té un seriós problema, que no tindrà fàcil solució, perquè tot sembla indicar que les polítiques d'estirar el braç més enllà de la màniga ja es feien abans del Tripartit
(3) Sobre l'espoli no puc aportar més del que han aportat homes com en Jacint Ros, en Xavier Roig, en Jordi Pons i Ramon Tremosa, Francesc Cabanes, o la gent del Cercle Català de Negocis. Sobre la ineficiència de la gestió caldria distingir el que hom entén per ineficiència. Concretament caldria matisar que no es pot considerar ineficiència destinar recursos al compliment d'uns objectius polítics en el que s'hi està en desacord. Però en canvi convé analitzar l'eficiència de cada una de les polítiques portades a terme, prenent en consideració la situació d'origen, l'assoliment dels objectius, i sobretot si els recursos destinats han estat els adequats. M'estranya que fins ara no s'hagi plantejat una due dilligence en l'àmbit de les administracions.
(4) L'exigència de les responsabilitats penals als dirigents que porten una entitat a la situació de fallida és una proposta prou interessant. Llàstima que Catalunya està sotmesa a l'ordenament jurídic espanyol, i que en aquest sentit, no hi haurà res a fer. En l'àmbit penal espanyol, cal distingir entre el que es considera una gestió dolenta i el que es considera una actuació punible. Una gestió dolenta no implica mai cap delicte en una empresa, doncs al cap i a la fi, són els socis els que decideixen posar i treure els seus administradors quan ho estimen oportú. No obstant, en una gestió pública, els ciutadans no poden substituïr en qualsevol moment els gestors públics, i m'agradaria saber quina jurisprudència podria generar aquest procés.
(5) La independència és un objectiu a assolir, però  la bona gestió no pot ser mai un objectiu, ha de ser un requeriment ineludible. De fet no s'aconseguirà mai la independència si els partits que la defensen no fan una bona gestió. La prova la tenim amb Esquerra, l'única força que representava l'independentisme català parlamentari, car la gestió deficient d'aquests anys ha fet disminuir el volum dels seus afiliats i totes les enquestes vaticinen una gran baixada.

Les excuses les posen els perdedors

Els catalans som un poble difícil d'entendre, però hi ha una cosa que ens caracteritza per sobre de tots els altres pobles: la capacitat de trobar respostes exculpatòries per tot.
És un fet que en el darrer any ha crescut el sentiment independentista, i ho prova la quantitat de consultes realitzades arreu del territori o la manifestació del 10 de juliol.
Avui, darrer dia per establir coalicions, serà un fet la incapacitat de crear un únic moviment que reculli aquest sentiment al nostre Parlament.
Hem escoltat les raons per anar en solitari de CIU, d'Esquerra, de Solidaritat i de Reagrupament, i tot i que es poden compartir o no, la majoria d'elles tenen un sentit de partit.
No fa gaire vaig sentit una frase que resumeix molt bé el que som els catalans: "posa un sofà, i tohom el votarà; seu algú al sofa, i més de la meitat deixaran de votar."
Jo crec que tants anys de submissió han afectat molt negativament al nostre sentit de col·lectivització; ens preocupem més dels punts de desacord que en treballar per establir ponts de diàleg i col·laboració. Però els punts de desacord no es poden eliminar, s'han de saber gestionar.
I la gestió és la paraula clar en tot això.
Al món privat, el gestor ha de resoldre conflictes, perque si no ho fa se'l relleva; i ho ha de fer bé, perque si ho fa malament també se'l relleva.
En política no interessa resoldre el conflicte, en política interessa treure profit del conflicte.
Jo n'estic fart de sentir excuses; jo vull demanar responsabilitats. Tots aquells que demanaven un aplec de forces independentistes haurien de presentar la dimissió per haver fracassat en el seu intent.
Lluny de dimitir, trobem que tots els partits tenen magnífiques raons per seguir en solitari, i acusen als altres de la manca d'acord. Tenen un gran ventall d'excuses.
De petit, un entrenador em va dir una frase que no se m'ha oblidat mai: només els perdedor s'han d'excusar.
Conclusió: hi hem perdut tots.

L'engany de la intel·ligència emocional

Les meves experiències vitals m'han dut inexorablement a la conclusió que l'home és ineficient per naturalesa, i la creació de sistemes d'organització de recursos, tasques i persones esdevenen una forma de minitmitzar les conseqüències de les errades que les persones cometem involuntàriament.


A la dècada dels 90, un psicòleg americà anomenat Daniel Goleman va publicar un tractat sobre el que ell va anomenar Intel·ligència emocional que va significar una petita revolució en el món de la gestió empresarial. El gran èxit d'aquest autor és haver descobert la sopa d'all i haver-la venut com una creació seva, cobrant indecents quantitats de rendes fruit d'una recopilació de pensaments que 5.000 anys abans ja havien estat definits en el món budista i confucionista.

Des del taylorisme de principis del segle XX fins a la dècada dels 90, el món empresarial havia definit mil i una teories posant l'èmfasi en la millora dels sistemes organitzatius. La petita revolució de Goleman va ser apuntar la importància del capital humà no com un recurs més, sino com a recurs clau, que cal gestionar adequadament perque motivat i combinat permet augmentar la rendabilitat i productivitat. D'alguna manera, va introduir el concepte d'humanització dins del capitalisme, i ha estat el precedent de conceptes com els de la conciliació laboral i familiar.

La meva opinió personal la resumiré amb una introducció.

El sistema occidental ja no té res a veure amb aquell capitalisme del segle XIX teoritzat per Karl Marx. Aquell capitalisme basat en l'explotació de les classes baixes en sectors industrials o miners, ha evolucionat cap un sistema més complexe i molt més fort i compacte, dominat pel capital financer.

Les classes baixes ja no es troben majoritàriament en el món occidental, sino en el tercer món. Al capital financer ja no li cal explotar-les, sino que en té prou procurant que una colla de sicaris corruptes a tots els països del món s'encarreguin d'aquesta feina bruta. Aquestes classes baixes a vegades es revolten, però sempre acaben amb l'ascensió al poder d'una colla de nous corruptes.

Al primer món, en canvi, ja no hi ha revolucions. És un món on la major part de la gent pertany a la classe mitjana, un grup molt heterogeni que inclou des de funcionaris fins empresaris, que viu prou confortablement, i que en té prou amb seguir mantenint el seu nivell de vida dins d'aquesta cultura que anomenem de l'oci; de fet els seus components aspiren a pujar alguns esglaons en les diferents estratificacions socials fins a les classes altes. El món occidental també té les seves classes baixes, formades en la seva major part pels immigrants que venen d'un tercer món del qual han fugit, i es dediquen a treballar sense buscar merdé, amb l'objectiu d'esdevenir algun dia classe mitjana o alta del primer món. Les classes dirigents ja no són els empresaris; són els financers qui decideixen i coloquen als dirigents de les principals empreses. No necessiten ni tan sols ser propietaris de les empreses, sino que en tenen prou en ser els principals creditors per fer ballar a les empreses el so de la cançò que volen. Als ciutadans els acaben controlant mitjançant monopolis de serveis bàsics: subministrament d'energia, carburant, etc, ..., en unes relacions comercials que no són lliures perque aquests monopolis imposen les condicions.

Per què les mateixes multinacionals que apliquen els principis de la intel·ligència emocional en les seves oficines de Londres o Milan, no ho fan en els centres de producció que tenen a Thailàndia o a Senegal?

La resposta és òbvia: els principis de la intel·ligència emocional han estat una eina collonuda per enganyar a les classes mitjanes del primer món; se'ls fa creure que la seva contribució és important i tant o més decisiva com més implicada està en l'equip de treball, se'ls diu que ja que s'ha de treballar és millor fer-ho en el millor ambient laboral possible i així segueixen vivint confusament felices.

Solidaritat

Ahir al matí vaig assistit a l'acte de presentació que Solidaritat Catalana, en la persona de l'Uriel Bertran, ha fet a l'Orfeó Catalonia del Baix Llobregat, i vaig sortir una mica decebut. Hi ha alguns aspectes que no m'han acabat de convèncer:

1) No m'agrada la gran indefinició que genera en aquests moments el projecte de Solidaritat
Fent un clar paral·lelisme entre en món de la gestió empresarial (de fet, un partit polític no deixa de ser una empresa), qualsevol projecte consta de cinc etapes:
a) Observació de la realitat
b) Definició dels objectius
c) Definició de les estratègies
d) Definició del pla d'implementació de l'estratègia
e) Definició de les variables de seguiment i control dels resultats
La primera de les etapes és clau, perque una interpretació errònia de la realitat pot fer anar en orris el compliment de qualsevol objectiu. En aquesta fase és quan es capten les demandes no satisfetes, i les ofertes que hi ha en el mercat. Aquest últim aspecte és també molt important, ja que tota acció genera una reacció de "la competència" que sempre cal preveure.
La segona etapa hauria de ser la més clara, doncs els objectius són el que el poble ha d'identificar d'una empresa o una organització. Si l'objectiu és només la proclamació de la independència el proper 24 d'octubre, el projecte neix coix. Ja aprofundiré més endavant sobre aquesta qüestió.
La tercera de les etapes és molt important, perque una estratègia deficient condicionarà molt l'acompliment dels objectius. Aquesta etapa ha de definir el model de l'organització i els recursos necessaris per assolir els objectius. I en aquest sentit, i l'Uriel ens ha dit avui que l'estratègia s'ha d'anar definint sobre la marxa, donades les circumstàncies cojunturals (premura de temps). Qui no té clar l'horitzó, mai no arribarà a port.
La quarta etapa es la més important i difícil de totes les etapes: no només és l'inici del projecte, sino el moment en que s'identica "el qui" (assignació de responsabilitats), "el com" (pla de treball i d'actuació), i el "quan" (calendari d'implementació). I en aquest sentit, s'ha començat a definir el procés d'assignació de llistes i responsabilitats sense tenir l'etapa anterior prou clarament definida (sense tenir clara l'estratègia a seguir). D'altra banda, l'Uriel ha parlat de democràcia enfront de la unitat, per dir que per davant de tot, el més important és el que l'assamblea decideixi.
Permeteu-me opinar que el plantejament és totalment erroni, i no durà enlloc. Tota organització ha de tenir una Direcció, una Junta Directiva que s'encarregui de prendre unes decisions sense necessitat de passar per l'assamblea, perque en cas contrari tota organització estaria condemnada al fracàs. En l'etapa tercera ha de quedar clarament decidida l'organització i la separació de funcions i responsabilitats, i Solidaritat està començant a organitzar comités de campanya sense ni tan sols tenir clar cap on s'ha de treballar. 
Sobre la cinquena etapa, també han de quedar definides en la tercera etapa, i s'han de transmetre amb claretat. Ara per ara, són desconegudes.

2) I l'endemà del 24 d'octubre què?
Qualsevol analista económic com jo té clar que la crisi económica actual, de nivell mundial, té el seu origen en la tendència al resultadisme a curt termini.
Per tot això, no entenc aquesta obsessió per tot allò que esdevindrà d'ara i fins el proper 24 d'octubre, oblidant allò que passarà just a partir d'aquesta data, que és el més important.
Si no tenim clar que amb la posició actual de l'independentisme serà gairebé impossible aconseguir la proclamació de la independència, el que estem fent és fer volar coloms.
M'interessa molt més el que passarà l'endemà de les eleccions i la posició de força que tingui l'independentisme de debó (no el de la boca petita que actualment hi ha al Parlament). Això forma part de l'estratègia (la tercera etapa), i haurien de quedar clarament definits les passes a seguir, fugint del mercadeig parlamentari.
No crec en el sistema dels partits polítics, o almenys en el sistema actual. Sempre he cregut que els partits polítics han dedicat els seus esforços als actes i comissions parlamentaris, a l'assistència i difusió d'actes d'inauguració que pretenen més la promoció del partit que la satisfacció del ciutadà.
Solidaritat no pot caure en la mateixa errada. Hi ha moltíssima feina a fer cada setmana, assistint a actes de la societat civil (empresaris, festes locals, llars de jubilats, esplais, mercats, ....) sense necessitat de tenir la presència de càmeres o periodistes. Això per mí és fer política, i en aquest sentit, tampoc calen tants recursos per dur a terme la difusió del missatge: només cal escoltar, no tan sols per saber el que la gent vol, sino perque quan la gent se sent escoltada, també està en condicions d'escoltar tot tipus de missatges, i quan un escolta sempre està en condicions d'aprendre o si més no, considerar punts de vista diferents.
Un sol mes per difondre els aventatges de l'Estat propi és massa poc temps per arribar a tot arreu, a no ser  que es disposi d'una quantitat ingent de recursos per una gran campanya de marketing publicitari a gran escala.

3) No m'agrada gens ni mica la relació entre Solidaritat i Reagrupament.
Avui totes dues formacions han fet un lamentable espectacle, amb retrets mutus, i exonerant-se amddues de tota culpa per la divisió de l'independentisme.
Com a ciutadà de carrer, ignoro de quina banda està la veritat, i francament se me'n fot.
No obstant, i sense ignorar la responsabilitat de Reagrupament, tot això sí que denota que Solidaritat Catalana alguna cosa no ha sabut fer bé.
Dona la sensació que, davant la impossibilitat d'entesa, ha decidit apareixer fent una OPA hostil sobre les bases de Reagrupament. Si l'objectiu de Solidaritat és ser el referent de l'independentisme, les formes de fer-ho han constituit un greu error estratègic. Saben perfectament que no podran presentar-se dues forces independentistes a les urnes, i estan obligant a Reagrupament a que li cedeixi la iniciativa.
L'Uriel mateix ha reconegut que pretenen que la ciutadania que creu en l'independentisme doni suport a Solidaritat, perque d'aquesta manera podran forçar a Reagrupament a afegir-s'hi al seu projecte.
Em sap molt de greu, però qui fa una crida a sumar esforços, ha d'utilitzar la via de la negociació enlloc del xantatge, que sempre genera ressentiments i desunió. No em serveix d'excusa la celeritat cojuntural de la proximitat de les eleccions. Les coses que comencen malament, acaben malament.

4) No m'agraden les mentides
No pot ser que l'Uriel es banti de que "jo ja no sóc un polític", perque això és fals i fins que no s'oficilitzi la seva renúncia, seguirà cobrant el seu sou de parlamentari. I si l'hagués deixat de debó, seguiria sent un polític, igual que qualsevol manobra no perd la seva condició de manobra pel fet de quedar-se a l'atur.
Una persona que es presenta perque la gent li doni la seva confiança no pot enganyar a la gent.
Prou de mentides!
Ho he comentat clarament aquest matí en la meva intervenció davant tota la sala: crec que els que pretenen encapçalar el moviment independentista no estan donant la talla, i estan malbaratant la il·lusió de tots els que vam acudir el 10 de juliol a Barcelona.

5) El referent de les consultes
Solidaritat evoca la mobilització de les consultes com la base que ha portat el creixement de l'independentisme a Catalunya; no crec que li manqui raó en aquest plantejament però hauria d'anar amb compte de no apropiar-se d'aquest moviment.
L'èxit de les consultes rau en dos fets:
- que han estat populars, és a dir, que ha estat la pròpia ciutadania qui les ha impulsades. I els partits polítics no les han pogut monopolitzar ni apropiar-se'n. De fet els partits polítics han donat suport a les consultes, perque no els comprometia.
- que l'objectiu de les consultes era molt clar. 
Solidaritat Catalana està demanant precisament el contrari de l'esperit de les consultes: que els ciutadans segueixin a un partit polític, enlloc de ser el partit polític qui es posi a disposició dels ciutadans, i amb uns objectius insuficientment definits.

M'hi vaig adherir a través de la pàgina web a Solidaritat Catalana perque creia en l'esperit del seu objectiu inicial d'unir forces per proclamar la independència. El temps transcorregut i els fets que s'han produit em porten a pensar que no hi ha res més enllà de la proclama i crec que també els falta generositat per fer que l'independentisme s'aplegui en una sola força.

Més que un club

Fa pocs dies parlava dels valors que transmet el Barça.
Avui vull seguir incidint en un altre aspecte, més enllà de debats de militància culé o perica, i lluny de fonamentalismes esportius : és de debò el Barça més que un club?
En general, m'avorreixen els partits de futbol, tot i reconèixer que simpatitzo amb el Barça i amb tots aquells que intenten un joc més vistós que pragmàtic. 

El que m'atrau del futbol en general, i del Barça en particular, és la seva vessant social i sociològica, i sota aquest punt de vista, al voltant de la qüestió precedent, hi ha un gran ventall de matisos que enriqueixen les respostes i qüestions addicionals.
És un fet constatat que el 80% dels catalans ha anat votant als darrers anys almenys una de les dues forces majoritàries: PSC o CIU, partits que es caracteritzen per tenir un posicionament ambigu en els seus plantejaments, sobretot perquè la manca de posicionament els possibilita tenir una base de militància o vot àmplia. M'encurioseix comprovar a diari les filigranes que fan per satisfer l'ampli ventall de sensibilitats que recullen. Barroerament, diria que juguen "a la puta i la ramoneta": criden molt davant l'opinió pública mentre als parlaments adopten postures diferents, fins i tot contradictòries. I saben que en el fons, aquest plantejament no els suposa una gran pèrdua de vots ni quotes de poder, perquè la major part de la gent és poruga i no li agraden els canvis, i acaben escollint les opcions polítiques menys rupturistes.
Això mateix passa a Can Barça. Els seus socis no els agrada sentir-se incomodats, i en Joan Laporta incomodava a molts socis. Els incomodava molt perquè quan no hi havia arguments futbolístics per atacar al Barça, s'utilitzaven arguments identitaris. I als catalans ens incomoda molt les discussions identitàries, perquè és en aquest àmbit on es posa de manifest l'acomplexament de la societat catalana.
L'Eliseu Climent deia que el problema del nostre país és que qui té identitat no té diners, i qui té diners no té identitat. Estic d'acord amb aquest aforisme, però si em permet l'Eliseu, m'agradaria complementar-lo: entre els que tenen diners i els qui no en tenen, hi ha un munt de gent; un munt de gent que quan els preguntes "Com va?" et responen "anar fent";  un munt de gent que en la seva majoria té serioses dificultats per expressar clarament i uniforma la seva identitat. 

La dificultat no rau tant en definir-se, sinó en ser uniforme en aquesta definició. Vaig conèixer un anglès de tercera generació nascuda a Catalunya, que malgrat haver viscut tota la seva punyetera vida al nostre país, sempre es definia com a anglès, i em deia que en general els catalans ens sentim molt orgullosos de la nostra identitat al nostre país, però anem perdent l'orgull i l'autoestima quan travessem l'Ebre. Haig de reconèixer que aquell fill de puta d'anglès ho va clavar. 
Tornem al Barça. Una part important de la massa social i de simpatitzants del Barça està formada per gent que es defineix (1) com a espanyola, o (2) com a catalana i espanyola alhora, que en realitat són espanyols acomplexats de ser-ho. És normal que aquesta gent no vulgui tenir un president com en Laporta i molts ho diuen sense embuts. Tot el meu respecte i no tinc res a dir. 
Hi ha d'altres plantejaments dignes de ser analitzats per un professional de la malament anomenada autoajuda. Són els acomplexats, aquells que potser es defineixen com a només catalans però que senten com a seus els èxits de la selecció espanyola. Aquests són crítics amb en Laporta, i tracten de justificar i argumentar els seus posicionaments amb plantejaments buits de contingut com per exemple "el Barça ha d'estar per damunt d'ideologies" (en realitat volen dir "no pot anar contra la meva ideologia") o allò tan ridícul com "el president ha de sumar i no restar", com si les declaracions d'un president fessin canviar els sentiments dels aficionats del Barça.
Tot i que respecto totes les opinions, les dels acomplexats traspuen dependència; estan més fonamentades en la reacció que en la reflexió, i en concret en la pròpia incapacitat de resposta, sempre pendent de "el què diran" per sobre de "el que ha dit". Són de gent que tenen aversió al risc i un alt nivell d'acomplexament, que pensen que davant els problemes és millor defugir-ne enlloc de fer-hi front.

Ben mirat, les posicions de Can Barça no deixen de ser el reflex en el mirall de la situació política del país. 

Les primeres decisions del nou president han estat anar a demanar perdó per quelcom que no ha fet ell sinó un altre, i fer el ridícul al voltant de la presidència d'honor del club: o es respecta o se li retira la medalla, però no pot deixar en mans de la majoria una decisió difícil i rentar-se les mans. D'això se'n diu covardia i mostra una debilitat de lideratge.
Un company em deia que no tenia dret a opinar perquè no en sóc, de soci, i li vaig fer la pregunta: és el Barça més que un club?
Si la resposta és que no, doncs aleshores el meu company té raó, i no tinc res a dir sobre un club al que no pertanyo. 

Però els socis del Barça se'n vanten de ser més que un club, i aleshores han de reconèixer que tothom té el dret a expressar el que li "passi pels ous". En el meu cas, no m'agrada veure com un xixarel·lo representa el Barça, que agradi o no, avui en dia representa la més internacional de les institucions catalanes conegudes arreu del món. (Això tampoc deixa gaire bé el que som els catalans) 
L'altre dia em vaig assabentar que el dia de la manifestació de Barcelona, en José Montilla, el president de la Generalitat, va participar en el programa  de Telecinco de La Noria, i que mentre estava parlant, el van interrompre per anar a publicitat. No és només això el que m'indigna; el que és indignant és que el president de tots els catalans no pengés el telèfon davant aquesta falta de tacte i de respecte, i es quedés esperant durant 7 minuts a que Telecinco passés els anuncis que tants beneficis li reporten.
Les actituds dels dos màxims representants del poble català són inadmissibles, i no podem permetre que continuïn malbaratant la dignitat dels catalans amb les seves accions.

L'evolució de les espècies

Avui les notícies engegaven amb el luctuós accident a l'estació de tren de Castelldefels-Platja. En el procés de recerca de possibles testimonis dels fets, n'he vist un que es queixava perquè deia que el tren anava sense llums, i a moltíssima velocitat, que no hi havia indicadors, ni prou llum, que ell n'era de Sabadell i per això no tenia perquè saber que hi havia un pas soterrani. El que m'estranya és que no s'hagi queixat també de que els trens circulin per la via o de que el sol s'amagui cap a les vuit del vespre.
Jo he viscut gairebé tota la vida davant una via del tren, i des de petit sempre m'han dit que les vies no s'han de creuar. Cal una gran dosi de cinisme per "cagar-la" i protestar perquè l'administració no hagi posat mitjans per evitar que els efectes de les imprudències de la gent. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pèl a tots! Em sap molt de greu el dol de les famílies que han perdut algun membre a l'accident, però han estat víctimes de la Teoria de l'evolució de les espècies de Darwin: els que són tan imprudents que afronten perills, moren; els que són prou espavilats per evitar-los, sobreviuen.
L'altre dia, en un programa sobre l'evolució de l'home, un expert comentava que no tenia cap dubte que l'espècie humana evolucionaria i l'homo sàpiens compartiria els seus darrers anys amb el seu substitut. Jo corroboro aquesta teoria i afirmo que ja s'està produint: l'homo sàpiens està evolucionant cap a "l'homo imbecilis", que està començant a poblar la nostra societat. Fins i tot se n'ha adonat TV3, que l'ha rebatejat com a "l'Homo APM", en un programa moralment discutible.
Trobo impresentable que una televisió pública destini recursos a buscar l'entreteniment en la ridiculització de persones de cultura més o menys baixa i fomenti un tipus d'humor simple, pel qual no cal tenir el cervell engegat per païr-lo.
Trobo encara més impresentable que hagin agafat un actor per crear una criatura que es dedica a repetir les imbecilitats reproduïdes prèviament en entorns públics, amb l'únic interès de buscar la reacció (o més aviat la ridiculització) de la gent.
El més sorprenent és que aquest programa i aquest personatge tinguin tant de seguiment entre l'audiència de TV3, i que no hi hagi dia que no senti al carrer o a la feina algun graciós repetint alguna cantarella de l'estil "ho haveu vist?.."
No en tinc cap dubte, el futur és de "l'homo imbecilis", que cada cop tindrà el crani més petit, i acabarà destruint a l'homo sàpiens.

Els nostres referents

Tota societat té uns referents on els seus membres s'emmirallen, i en conseqüència es podria dir que la qualitat cultural d'una societat pot venir definida per la dels seus referents.
Seria motiu d'un llibre extens la cita i descripció dels referents de la nostra societat, i no exempt de controvèrsia, per dos tipus de raons:
- per una raó subjectiva: cadascú té els seus referents de base, i probablement els meus diferirien molt de la resta dels meus veïns, i
- per una raó objectiva: la pobresa de la condició humana ens fa tan egoistes i envejosos que quan hom parla bé d'una persona concreta, n'hi ha deu o quinze que ens sentim malament perquè s'obliden de nosaltres.
Bé, en tot cas, crec que ningú posarà en dubte que un dels àmbits que genera més referents és l'esport. I en aquest àmbit hi trobo sorprenents contradiccions.
Un exemple el trobem a Can Barça, en els seus jugadors estrelles. No pretenc oblidar-me'n de cap, però em venen a la memòria els següents: Messi, Eto'o, Ronaldinho, Kluivert, Rivaldo, Figo, Ronaldo, Romario, Stoichkov, Laudrup, Lineker, Schuster, Maradona, Cruyff, ...
Tothom convindrà que una gran part de nens i no tan nens els han considerats els seus ídols i referents. 

Estic segur que m'aniria més bé participar del cretinisme acrític general de la societat i convertir-me en un culé fonamentalista que ofega les seves misèries convertint-se en un fanàtic; però resulta que quan no tinc temps per l'onanisme em dona per fer-me preguntes amb respostes que augmenten la meva infelicitat, com les següents:

- quants d'aquests jugadors han aprés a parlar el castellà? Tots. 

- quants han aprés el català? CAP
- quants d'aquests jugadors han fet carrera fora del futbol? CAP
- quants d'aquest jugadors han manifestat interès per manifestacions culturals, com la pintura, la lectura o el teatre? CAP
- ...

I seguiria relatant qüestions.

Ben mirat, les respostes constitueixen un bon exemple que descriu el tarannà dels catalans. Fins i tot els més nacionalistes acaben considerant més important l'espanyol al català quan es passen al castellà en una conversa, i la majoria desitgem que els nostres fills acabin triomfant com els anteriors jugadors; volem que estudiïn, però no ens importa si es converteixen en futbolistes rucs si acaben esdevenint milionaris.

De fet, quan algun esportista tracta de comprometre's amb aspectes socials, com va fer l'Oleguer Presas, de seguida és bandejat per mitjans (i clubs), demanant que es dediqui a jugar i no pensar. Les neurones no estan ben vistes al món de l'esport, i el futbol en particular.   

Ho veig al voltant dels meus fills, concretament en pares dels seus amics. Quan veig el meu fill jugar tan bé a futbol, tremolo de pensar en la possibilitat que acabi convertint-se en un tanoca podrit de diners i malbaratant-los comprant-se cotxes de luxe. Que voleu que us digui, mentre un pugui viure amb modèstia, prefereixo la riquesa interior que et dona l'aprenentatge diari, que no la riquesa materialista que et fa viure en un món capritxós.
Això no ho veig en els altres. El pare d'un dels seus amics em va dir que va treure el seu fill de l'equip del col·legi perquè allà "solo jugaba y no entrenaba" i l'havia apuntat en un club "para que le enseñen a jugar a futbol". Estem parlant d'un nen de sis anys, que va aguantar en el club només un parell de mesos perquè no li agradava. 

Naturalment, burro! No vulguis que el teu fill sigui el que tu no has pogut ser, i no l'obliguis amb sis anys a fer el que no vol fer. I no et molestis a explicar-li, perquè és tan curt de gambals que no només no t'entén, sinó que et pren per babau.

Sense ser-ne un gran aficionat, m'agrada el Barça actual, amb un sistema de joc vistós. Però em repugna veure els valors que fomenten els seus protagonistes. 

La buidor dels mots

Ahir en arribar a casa, la dona tenia posada la televisió en el 3/24 i el primer que vaig sentir fou la veu d'en Duran i Lleida, que més o menys deia: "el problema és vostè i el seu govern; s'ha acabat, segons el nostre parer, la seva etapa com a president" .
Em va sobtar la duresa d'unes expressions poc habituals en un polític d'un tarannà més aviat moderat i conciliador. Poc després descobreixo que, tot i les dures paraules pronunciades, CIU ha permès amb la seva abstenció que el decret de les mesures tiri endavant.
No perdré ni un minut a comentar ni la reforma ni la forma d'aprovar-la, ni la seva necessitat. I se me'n foten les raons per les quals CIU ha pres la seva decisió.
Si avui, dia 28 de maig de 2010, algú entra a la pàgina web d'Unió Democràtica de Catalunya descobrirà una pestanya que diu "El dir i el fer", que comença dient: "La coherència entre allò que es diu i allò que es fa constitueix, sens dubte, un dels grans actius d'Unió Democràtica de Catalunya." 
Home, permeteu-me que us digui, als d'Unió, que si la coherència és un vostres dels grans actius, aneu pensant en un pla de viabilitat per reflotar la vostra imatge, perquè teniu aquest actiu totalment devaluat.
És versemblant permetre que s'aprovi el pla d'austeritat que ha dissenyat, i alhora demani galdosament la dimissió del govern? D'això els catalans en diem fer "la puta i la ramoneta".
La incongruència entre el que es diu i el que es fa és un reflex del que ha estat durant els darrers anys l'actuació dels governants catalans, i per això som on som. Què esperen aconseguir "fent pedagogia a Espanya" si ni tan sols els podem entendre nosaltres?
No se n'adonen que aquestes són les causes de la desafecció dels catalans al carrer?
L'altre dia pujava de la Ciutadella pel carrer Nàpols, i vaig caure de cul quan vaig veure la seu d'UDC. No posaré en dubte que la inversió estarà perfectament justificada, documentada i auditada, però el cost de fer aquella entrada de marbre (i no he vist la resta) resulta moralment i ètica inacceptable; és un malbaratament de recursos públics, perquè no li cal un local tan majestuós per fer la seva obra política.
Caldria debatre si els partits polítics han de finançar-se a través dels pressupostos públics, però si ho fan, hauríem de vetllar perquè aquests diners siguin ben utilitzats. 
I també hem de fer un seriós exercici de reflexió per canviar les estructures actuals dels partits polítics, perquè en cas contrari, el que no va aconseguir el franquisme per la força i la coacció (eliminar la dissidència), ho aconseguiran aquesta colla de dropos que porten les brides dels partits polítics a través de la desídia i el malbaratament de recursos.

La Catalunya veritablement optimista

Em fa molta gràcia sentir a l'autoanomenada classe progressista parlar amb tanta lleugeresa de la Catalunya optimista. Em fa molta gràcia perquè ho diuen en aquell to de solemnitat de qui es creu moralment superior als altres, i sobretot perquè la forma de justificar-ho (uns jocs olímpics, reformes de grans vies, etc, ...) deixa clara la seva baixesa d'esperit.
És molt roí el malbaratament de recursos públics per fer que el ciutadà cregui que els projectes il·lusionants són únicament els esdeveniments de caràcter lúdic o esportiu, i el cert és que el missatge sibil·lí aconsegueix confondre a molta gent, que pensa que l'alternativa seria donar la raó a la dreta.
En el fons el que volen és que els ciutadans seguim adormits, que només ens preocupem per qüestions banals. Els resulta millor que la gent es pregunti perquè l'arbitratge va contra el Barça o si la Diagonal ha de tenir més o menys vorera, que no pas que la gent arribi a qüestionar-se els diners que inverteixen en projectes ridículs, o la raó per la qual van engreixant-se la nòmina de càrrecs públics mentre les cues del Servei d'Ocupació no paren de créixer
A l'altre cantó ens trobem els responsables d'una tendència política sorgida d'una classe social mitjana-alta, de tendència conservadora, que durant molts anys va creure que la política de submissió era la millor manera de fer créixer el país, i que avui es dedica a finançar "tinglados" com el de la Casa Gran del Catalanisme, un projecte buit de contingut, que serveix perquè de tant en tant els seus protagonistes puguin seguir reunint-se amb copetes de cava i canapès (sorgits també dels pressupostos públics que acabem pagant tots), amb l'únic objectiu d'utilitzar-ho com a plataforma de promoció per al seu candidat a les properes eleccions del Parlament.
Voleu que us digui quina és la Catalunya optimista?
És la Catalunya formada per ciutadans desacomplexats, per tots aquells que han decidit posar punt i final a aquesta comedieta de tercera a la qual els nostres polítics ens volen fer actuar; d'aquells que no reben diners per malbaratar, però que compten amb el cor ple d'il·lusió, d'aquells ciutadans que de manera anònima (i molts cops enfrontant-se als equips de govern de llurs municipis) s'organitzen per tirar endavant la consulta que els nostres porucs polítics no s'atreveixen a impulsar; en definitiva són aquells ciutadans que a diferència dels partits polítics, enlloc de problemes veuen solucions; de fet, veuen "la solució".
Aquest és un moviment viu, que ha anat quallant i que no es pot aturar ni té marxa enrere. És una mobilització que s'ha anat teixint amb el fil del descontentament civil i que s'ha anat fent cada cop més ferm amb la trama de la il·lusió. Aquesta és de debò la Catalunya optimista, i espero que més aviat que tard sigui la dirigent.

La revolució pendent

Al món occidental, fa temps que vivim en una societat que es caracteritza per la manca d'empenta i de mobilització massiva de gent per cap altra cosa que no siguin esdeveniments esportius o d'esbarjo, d'un contingut cultural més aviat escàs.
Totes les civilitzacions s'han caracteritzat per representar activament les seves manifestacions d'alegria a través de la festa i l'esbarjo, i això em sembla molt bé. De fet, penso que és bo que per un o altre motiu (festa major, celebracions, ...) tota una col·lectivitat oblidi per un dia les seves misèries humanes i les possibles rancúnies cap a veïns per gaudir de moments d'esbarjo.
Trobo més discutible que la recerca de l'entreteniment s'hagi acabat convertint per molta gent en l'objectiu vital i principal a aconseguir.
Però el que trobo intolerable és que s'hagi acabat imposant un model on es menysprea la intel·lectualitat titllant-la d'elitista o d'esnobisme, i s'admira a persones que protagonitzen espais d'entreteniment amb un bagatge cultural pobre o nul.
Aquest model s'ha anat imposant amb la connivència de les classes dominants, a qui interessa que la col·lectivitat segueixi més aviat adormida i tracta de desincentivar les mobilitzacions socials. Les classes dirigents no volen súbdits que pensin o tinguin capacitat de reflexionar, sinó "borregos" que es deixin portar.
El meu avi era un pobre obrer de La Maquinista, nascut en una llar humil del Carrer Llenguadoc de Sant Andreu, a la que encara avui hi tinc família, que va rebre la formació justa per aconseguir els estudis per saber llegir i escriure. Però sent tan pobre i humil, tenia un gran respecte per la creació de l'art, i admirava profundament els poetes, als músics o als cantants d'òpera, i la seva gran preocupació havia estat que el seu fill (mon pare) rebés una bona formació i educació. I com ell, molts dels seus amics que vaig conèixer quan era un vailet.
Aquest respecte per la creació artística s'ha perdut, i quan analitzo les raons d'aquesta pèrdua de respecte em venen al cap dues raons:
- perquè en algun moment determinat algú va pensar que la producció artística podia representar un bon negoci, i va acabar convertint l'art en un producte subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda. Això ho veiem al mon literari o del cinema.
- perquè hi ha hagut un gran allau de pel·lícules i sèries televisives que han menystingut el paper dels pares i han fomentat l'interès per l'entreteniment enlloc de la reflexió.
En aquest context, s'ha anat fent grossa la idea de l'entreteniment i el "m'enfotisme", que és la més reaccionària de totes les iniciatives, doncs consisteix en desmotivar la gent. Els nostres polítics hi han col·laborat activament amb programes mal explicats, plens de contingut ideològic (i en molts casos demagògic) i buits de contingut pràctic. Per exemple, es discuteix més sobre la llengua vehicular als col·legis perquè s'evita parlar del nivell efectiu de l'educació rebuda pels nostres fills.
En el marc contextual anterior, ja considerem un èxit que un sindicat sigui capaç de mobilitzar 1.000 persones en una manifestació, o que una iniciativa popular com les consultes per la independència siguin capaces de mobilitzar fins un 20% de la ciutadania.
Jo estic a favor de les consultes i del canvi del model actual de partits, però penso que la revolució mes grossa que encara queda pendent és la de fomentar una bona educació i la cultura de l'esforç, i tornar a fomentar l'interès per la creació artística.
I aquesta revolució no la podem deixar en mans de la classe política, governants i opositors, perquè no tindran cap interès en dur-la a terme. Aquesta revolució l'hem de començar tots nosaltres, amb petits fets com per exemple obligar als nens a llegir una estona encara que vulguin veure els dibuixos d'en Tom i Jerry, dur-los de tant en tant a actes culturals encara que s'avorreixin i vulguin anar a jugar a futbol, o limitant l'ús del televisor.
Són petits canvis que tots nosaltres podem fer, i cadascun d'aquest gestos constituiran la base d'una nova revolució cultural que segurament s'acabarà produint quan no siguem vius per veure-ho.
En tot cas, espero que els meus fills, o els fills dels meus fills, algun dia recordin els seu pare i mare o avi/àvia que els van donar un gran consell: l'interès per aprendre que cada dia es pot ser una mica més savi que ahir, però que encara ens queden molts dies per seguir augmentant el nostre nivell d'aprenentatge.

El triomf de l'esperit de la democràcia

Ja han passat alguns dies, i m'agradaria parlar del fenomen Xavier Garcia Albiol en un sentit totalment diferent al que s'ha vingut publicant fins ara.
No penso jutjar ni les idees ni les accions. Un vell proverbi diu que abans d'obrir la boca, cal pensar si el que s'ha de dir ha de servir per millorar la bellesa del silenci. Per això, i establint-hi un paral·lelisme, crec que tothom té una opinió al respecte sobre en Xavier, i la meva no ajudaria a millorar la riquesa del pensament crític.
Jo vull parlar d'en Xavier com l'exemple més clar del que significa a la nostra societat l'esperit de la democràcia, o del que s'ha volgut transmetre que ha de ser l'esperit de la democràcia: més enllà dels seus orígens, en política qualsevol persona pot arribar a aconseguir tot allò que es proposi.
En Xavier fou un noi criat en una modesta i gens benestant llar del barri de la Morera de Badalona. No era un bon estudiant, no era una ment brillant, no tenia una gran oratòria ni era una persona especialment extravertida; no destacava pràcticament en res, tret del seu aspecte físic: era un noi molt alt, i tot i que tampoc destacava per ser un bon jugador, la seva alçada el va portar a jugar a les categories inferiors de la Penya.
Al col·legi no va anar més enllà del graduat escolar, perquè tampoc li agradava gaire estudiar; gràcies a la seva alçada, va aconseguir fitxar com operari a la Danone, doncs calia ser treballador per jugar la lliga de basquet entre empreses, i durant un temps va estar carregant caixes de iogurts, una feina que tampoc li feia el pes, però que li suposava una bona remuneració.
Es podia dir que no era brillant ni un gran pencaire, però una cosa era clara: no tenia ni un pel de "tonto" i sabia espavilar-se. Va adonar-se aviat que en el món de la política podia fer-se un lloc dins d'un partit que no tenia cap regidor a la ciutat, i va aprofitar la seva oportunitat. I el seu instint és el que l'ha dut poquet a poquet a anar guanyant pes específic dins del partit, i especialment dins del veïnat de Badalona. Al cap i a la fi, tot el que ha fet és escoltar a la gent i guanyar-se la confiança de molta gent dient el que aquesta gent espera sentir.
És molt simple reduir el tema a criticar-lo i acusar-lo de xenòfob, però es fa perquè resulta molt més complicat (i políticament molt incorrecte) reconèixer que el racisme i la xenofòbia són idees que estan implantades en el cervell dels humans. Matem el missatger perquè no sabem combatre el missatge. Denunciem el racisme i posem lleis i constitucions , però molt poca gent de debò mou un dit per posar-hi fi, perquè en el fons el racisme (com el classisme) no és més que un concepte abstracte que es fonamenta en una suposada superioritat moral d'un envers un altre.

Que quedi clar que jo ni defenso en Xavier Garcia Albiol, ni comparteixo les seves posicions.
Em limito a argumentar que aquest fenomen és el triomf de l'esperit que es va transmetre amb la democràcia: no cal tenir grans estudis per ser President de la Generalitat (Montilla), ni tampoc en cal per ser alcalde d'una gran vila, malgrat que es mouen pressupostos de quantitats superiors a les que mouen els gerents de la majoria de les empreses catalanes.
Aquest és el model que tenim: el govern no està en mans dels més ben preparats sinó dels que s'han sabut situar millor. Hi ha persones que es poden dedicar professionalment a la política sense haver treballat en la seva punyetera vida. I el sistema permet que siguin escollits perquè els ciutadans no tenim més remei que votar el partit, i no a les persones que s'hi presenten; i perquè els ciutadans som tan imbècils que seguim escollint-los, perpetuant així aquesta petita oligarquia.
El problema rau en el sistema de partits i en el sistema electoral, que acaba convertint-se en endogàmic.
No tinc cap solució ni cap vareta màgica, ni tinc entre els meus objectius alliçonar ningú. Em limito a aportar reflexions que penso que són prou bones per generar o per continuar un debat obert a la nostra societat que ens hauria de permetre construir la societat del futur.